La desaparició de l'Entesa Catalana al Senat més l'ascens d'Esquerra Republicana i Podem ha deixat els socialistes catalans sense cap tipus de representació al Senat, més enllà del representant designat pel Parlament, que serà José Montilla. Les opcions de pactar de nou amb Iniciativa per Catalunya van estar sobre la taula fins a les eleccions del 27S, quan Podem i el sector d'Ada Colau van vetar qualsevol acord amb els socialistes. L'estratègia però d'En Comú Podem tampoc els ha sigut extraordinàriament favorable malgrat que obtenen 4 senadors, ja que en podien haver sumat algun més si haguessin estat hàbils negociant. Un acord entre els dos partits progressistes els hauria donat almenys 10 dels 16 senadors que escullen els catalans.
El resultat d'un pacte entre les dues formacions progressistes no hauria alterat a priori la majoria absoluta popular al Senat, però hauria donat més força al partit emergent. Les converses es portaven a terme des que es va conèixer que hi hauria membres de Podem al Senat per part d'autonomies com Madrid o Andalusia per tractar que a les generals el PP no tingués majoria.
La manca d'acord i el sistema d'elecció dels membres del Senat, amb el mateix nombre de representants en totes les províncies amb independència de la seva població, ha frenat en sec la progressió de les forces emergents i ha perpetuat el tradicional bipartidisme. El Partit Popular manté la majoria absoluta que ja tenia en la Cambra alta, encara que amb menys folgança, i el PSOE repeteix pràcticament els seus resultats del 2011. Per contra, Podem i els seus afins entren amb 15 senadors i Ciutadans ni s'estrena. A Catalunya, gran ascens d'ERC, que passarà de 0 a 5 senadors, reculada de Democràcia i Llibertat i desastre del PSC.
Barcelona no canviaria
Totes les demarcacions catalanes patirien un canvia en la seva composició al?Senat a excepció de Barcelona. El pacte de progrés hauria continuant tenint els representants d'En Comú i PSC i ERC hauria comptabilitzat un escó. A Lleida i a Girona, la complexa aritmètica de la nit electoral permetria que DL mantingués el seu primer candidat. En Comú i Podem podrien haver sumat dos senadors i el quart hauria quedat reservat per ERC. En el cas de Tarragona, En Comú hauria pogut augmentar la seva aportació i passar llargament davant dels representants de DL i d'ERC.
L'Entesa Catalana de Progrés va ser, entre el 2000 i el 2011, la coalició electoral que PSC, Esquerra i Iniciativa van establir per a les eleccions al Senat espanyol. Mitjançant aquesta eina, van aconseguir superar CiU a totes les demarcacions, i constituir el tercer grup parlamentari al Senat, per darrere dels del PSOE i del PP estatals. Va ser aquell primer acord el que va posar sobre la taula la possibilitat d'un tripartit i també els explícits suports d'ERC als governs de Zapatero.
Però el 2011, la nova ERC d'Oriol Junqueras va decidir desmarcar-se del pacte, que es va rebatejar com a Entesa pel Progrés de Catalunya. Junqueras va admetre que abandonar l'Entesa suposava que, molt probablement, els republicans deixessin de tenir representació al Senat com així va ser. Tot i això ha avantposat els ideals del partit al fet d'aconseguir senadors perquè els objectius dels republicans serien a «llarg termini».
Aquesta ruptura i el desencís dels fins a 2011 votants del PSC van fer perdre la majoria al Senat per Catalunya que fins el moment era en mans d'Entesa Catalana de Progrés. Fa quatre anys CiU va obtenir 10 senadors pels 6 de PSC-ICV-EUiA. Després de les eleccions de 2011, Catalunya va passar de tenir 12 senadors progressistes i 4 conservadors, a 7 senadors progressistes i 9 conservadors. En xifres totals no va ser tan significatiu l'augment de CiU (131.517 vots), com sí que ho va estar estat el retrocés de la coalició progressista (-2.393.657 vots).
Diumenge passat l'esquerra però va recuperar embranzida i 10 dels senadors seran d'ERC i En Comú, mentre que 6 seran els que tindran els conservadors de Democràcia i Llibertat.
