El que sembla clar és que el pacte és ineludible per posar fi als més de 200 dies que el govern de Mariano Rajoy porta en funcions i aconseguir que una majoria del Congrés doni el seu aval a qui estarà al capdavant de l'Executiu durant un temps encara per determinar.
Si ningú s'atreveix a apostar clarament per qui conformaran un pacte que faci possible aquest govern o qui estarà al capdavant del mateix, tampoc ningú s'aventura a pronosticar si els quatre anys que hauria de durar una legislatura en aquest cas es reduirien a un, dos, tres...
El primer que cal esperar és al fet que en la nit electoral es reparteixin les cartes en joc per saber la força amb què comptarà cada partit.
El PP, amb Mariano Rajoy al capdavant i amb enquestes pròpies i alienes a la mà, es veu com el més votat però alhora com el més vetat. Pedro Sánchez insisteix en el seu no a qualsevol acord amb el PP i Albert Rivera ha descartat donar el seu suport al president en funcions, per la qual cosa una repetició del mandat de Rajoy seria impossible si es mantinguessin aquestes tesis.
No obstant això, en el PP es barregen diverses sortides, com un notable augment dels suports a Rajoy que dificultés els arguments d'altres partits per negar-li el suport i facilitarien una «nova marxa enrere» de Rivera «a l'estil (assenyalen fonts populars) de la qual va protagonitzar quan va dir que no avalaria com a president qui perdés les eleccions i després va acabar segellant un pacte amb Pedro Sánchez». Encara així, reconeixen que Ciutadans seria insuficient i que tot passaria, igual que després del 20-D, pel PSOE.
I és que els socialistes poden tenir de nou la clau de la Moncloa encara que amb la paradoxa, si encerten els sondejos, que quedi en la posició més afeblida des de la Transició i, per primera vegada des de l'actual etapa constitucional, es vegi relegat a la tercera posició en nombre d'escons i de vots.
Amb Sánchez al capdavant de la Secretaria General socialista no sembla possible ni tan sols una abstenció que permetés al PP governar en minoria. Él ja ho ha dit, «no és no» i no deixarà que governi Rajoy ni per activa ni per passiva.
Però, i si no és ell el líder socialista el 27-J? Aquest és un escenari sobre el qual el PP no vol parlar públicament però que forma part de les seves càbales per al dia després.
La hipòtesi consisteix que si els socialistes veuen consumat el sorpasso de Podem, Sánchez podria presentar la renúncia la mateixa nit electoral i seria una comissió gestora la que portaria les regnes de les negociacions per conformar un govern.
Ara bé, no existeix tampoc la certesa que permetessin governar Rajoy en minoria si és que es confirma que el PP és el partit més votat.
Si Sánchez resisteix al capdavant de la direcció del PSOE encara que es vegi superat per Podem, tampoc està disposat a permetre que Pablo Iglesias s'assegui al Palau de la Moncloa. Ja ho ha dit de forma taxativa: «No hi haurà ni gran coalició, ni Iglesias serà president.»
Per la gran coalició seguirà apostant Rajoy, mentre que el líder de Podem reitera una vegada i una altra que el seu objectiu és pactar amb els socialistes però deixant clar que hauria de ser president el líder del partit més votat. Una proposta realitzada des del convenciment que, a l'espera d'atribució d'escons, la coalició de Podem i Esquerra Unida superarà en vots el PSOE.
Coincidències poques. Entre aquestes que els contactes informals que aplanin els pactes haurien de començar ràpid i per aquest motiu Rivera hagi plantejat ja que PP, PSOE i Ciutadans se sentin junts i «sense condicions» després de la jornada electoral.
Es tracta, en definitiva, d'un panorama molt complex, d'un encreuament de línies vermelles que dibuixen una tupida xarxa en la qual poden quedar atrapats els desitjos d'un acord ràpid després del 26-J.
