Els ciutadans amb dret a vot del Regne d'Espanya som avui cridats a participar en unes eleccions que no haurien estat convocades si els dirigents de les principals formacions espanyoles estiguessin a l'altura del que demana el canvi del mapa de preferències dels electors.

Però no ho estan: ni ells, ni els que els secunden, ni els que els aconsellen, ni els que comenten i jutgen les seves jugades.

Al conjunt del regne es va produir fa mig any un fenomen que ja s'havia experimentat abans a Catalunya: la substitució del bipartidisme quasi perfecte per una fragmentació molt més elevada en la distribució del vot; de manera que les majories suficients per governar amb tranquil·litat ja no eren cosa d'un sol partit o de l'entesa d'aquest amb altres de més petits de la mateixa gran família ideològica, sinó que calia triar entre els pactes a tres o més bandes, o l'entesa entre la primera força d'un costat i de l'altre: el que en altres circumstàncies serien govern i oposició.

Situacions d'aquesta mena només es poden gestionar des de la flexibilitat i des de la transigència, i de cap de les dues coses no n'ha estat sobrada la política espanyola entre el 20 de desembre i el dia d'avui.

No sembla que el concepte de "geometria variable" es pugui incorporar al llenguatge polític que es parla a Madrid, potser massa influenciat pels "hidalgos" del Siglo de Oro. En lloc d'això, l'expresió sagrada i reconsagrada ha estat i continua sent "línies vermelles".

Les enquestes que avui no puc divulgar però que tots coneixem apunten que, a partir de demà -o potser d'aquesta nit- hi haurà dues opcions: o desar les línies vermelles al calaix de les andròmines inútils que més aviat fan nosa, o admetre la condemna a la ingovernabilitat, que podria acabar, ara sí, amb la paciència dels ciutadans, amb resultats imprevisibles i segurament inquietants.

Però això fa setmanes i mesos que se sap. Ho saben els dirigents dels grans partits, els seus secundaris, els seus consellers i tots els professionals de la informació i l'opinió polítiques que no es cansen d'inquirir per aquestes línies vermelles i d'exigir que es defineixin. I ho fan perquè saben que l'audiència ho demana.

L'audiència som nosaltres, els electors, que per un costat hem decidit, sense dir-nos-ho, passar del bipartidisme imperfecte a l'escudella barrejada i, per l'altre, continuem amb els mateixos tics d'exclusió del contrari que ens anaven bé en els anys del blanc o negre, però que ara ja no serveixen.