L'ombra del xiprer és allargada, sense dubte, però un diria que encara és més allargada l'ombra d'Aznar sobre el PP. I no perquè Aznar tingui l'alçada d'un xiprer, com no fos un xiprer bonsai, sinó perquè després de l'etapa Rajoy, el PP sembla haver tornat al camí -precisament El camino és una altra gran novel·la del mateix Miguel Delibes- que marca el seu fundador, a l' aznaridad, que diria l'enyorat Vázquez Montalbán. No ha de ser casual que en aquesta campanya els populars hagin tornat a treure Aznar d'on fos que el tinguessin guardat, i que no s'estiguin de dir, ara que no hi és, que en Rajoy va ser massa feble. El protagonista del llibre triat pel candidat Santamaria és en Pedro, un nen que és primer educat pel seu oncle, però aquest aviat el posarà sota la tutela d'un mestre, Mateo Lesmes. El senyor Lesmes és a Pedro el que Aznar és a tots els polítics actuals del PP: qui li marca les pautes per enfrontar-se a la vida. Mateo Lesmes, mestre a l'antiga, inculca a en Pedro la creença que per ser feliç ha d'evitar tota relació amb el món, tota emoció o afecte. Una cosa semblant és el que des de la seva tarima inculca Aznar als populars post-Rajoy: que la política no és lloc per a emocions o afectes. Tenint això en compte, està clar, per continuar amb Delibes, és que el PP no considerarà mai els polítics presos com uns santos inocentes. Si de cas, com a heretges.