El PSOE no està baixant en el seguiment diari pel resultat del primer debat, sinó per la seva pèssima gestió prèvia dels debats. Sánchez va exhumar el fantasma del control dictatorial dels mitjans públics, tal com li van recordar en viu els seus assaltants. A més va haver de doblegar-se, amb un «quin remei» que passarà a la història però que justifica la seva mitjana intervenció. Era el guanyador contra tres perdedors, en un debat a quatre coces concebut com la cerimònia dels Goya. Tres candidats portaven corbata, i el quart també era home. Les dones han passat de secretàries a vicepresidentes, falta l'últim esglaó.
A Pablo Casado li han insistit massa que deixi de riure com un actor de cinema mut. És més vell que el seu partit. Va voler destacar sense avisar els mèrits de Rato i ve llastrat pel passat del PP. Va emmudir quan Sánchez li va retreure l'abstrusa postura de Cayetana Álvarez de Toledo sobre les relacions sexuals. Per sort, el líder de Ciutadans va fer la feina bruta als populars. Va començar pèssimament, en contraposar el nen en fallida de Rivera a la nena de Rajoy. Es va adonar que estava fent el ridícul i va assumir el protagonisme de la tertúlia.
L'esquerra va perdre el primer assalt per les ensopegades pròpies. Sánchez va començar ironitzant amb intel·ligència sobre els «malvats socialistes». Desactivava així les esmenes a la totalitat, però aviat va dilapidar l'avantatge de ser president del Govern. En el seu afany per equiparar-se a Rajoy, va estar a un pas de proclamar que «els espanyols fan coses», algú ha d'indicar-li que en un debat no es llegeix. Iglesias va parlar amb el to de germà menor d'un PSOE necessitat ahir de protecció. Divagador i remès eternament a la «gent», té tot el dret que la seva família li preocupi més que la política, però no pot queixar-se si la política li respon amb la mateixa moneda. Vox,
