Aquest vespre, quan les televisions facin pública l'estimació de resultats, tothom buscarà el tall de formatge de color verd, que és el que se sol assignar a Vox. La formació d'extrema dreta és la gran novetat i la gran preocupació. Des que va irrompre al Parlament d'Andalusia al desembre, polítics i analistes espanyols i internacionals no deixen de fer càlculs i especulacions sobre la seva força i el que pot significar. En la recta final de la campanya ha corregut la brama que les darreres enquestes, les que no poden publicar-se per una llei absurda, posaven els pèls de punta.

El caïnisme de la dreta convencional, desfermat sense restriccions en el segon debat, ha empès probablement una pila de vots conservadors cap a la formació emergent, en la qual qualsevol ciutadà reaccionari troba un defensor contra els seus fantasmes predilectes: el separatisme, el feminisme, els gais, els ecologistes, la immigració, els impostos... aquests enemics de l'Espanya eterna. Aquest espanyol que votava populars o ciutadans però no perdona als primers que es deixés fer no un sinó dos referèndums a Catalunya, i als segons, els seus pactes amb socialistes. I que els ha vist desqualificar-se mútuament amb agror després de Setmana Santa. Com a espectador, el ciutadà aplaudeix les baralles televisives i les ganivetades entre partits, però com a votant no li agrada, per exemple, que es pispin els candidats els uns als altres en el darrer moment.

Europa també estarà pendent de la mida del formatge verd. Després de Le Pen a França, Salvini a Itàlia o Orban a Hongria, quan el Nigel Farage que va impulsar el Brexit ressorgeix des de la dreta extrema a Gran Bretanya, el fet que Espanya, antiga campiona de l'entusiasme europeista, se sumi ara al concert nacional-populista és un factor de desestabilització continental.

D'aquí a un mes hi ha eleccions europees i tothom està pendent de la força que tinguin els nacionalismes d'estat. Fins ara els diputats espanyols havien estat un valor força segur; avui es veurà fins a quin punt això pot ser diferent en el futur immediat.

Però si Vox és la novetat, la incògnita amb resultats efectius és quina combinació sumarà els escons necessaris per fer govern. Les alternatives són bàsicament tres. Si les dretes sumen majoria absoluta poden fer un pacte a l'andalusa, pel qual el cap de la llista més votada de les tres encapçala el govern; els obstacles poden ser les ambicions personals i les exigències de Vox.

Si les dretes no sumen, Sánchez haurà de buscar els suports necessaris, i d'aquí neixen les altres dues alternatives: els aconsegueix, i governa, o no els aconsegueix, i llavors s'acaben repetint les eleccions. Que trobi prou aliats depèn tant de les exigències que li plantegin com del fet que els vots el facin dependre només de Podem, Compromís i el PNB, o també d'ERC, o d'aquesta i de Puigdemont. Els «pactòmetres» que alguns digitals ofereixen als visitants trauran fum.

Avui voten els electors, però també ho fa el sistema electoral. Les ganivetades creuades entre Casado i Rivera tenen a veure amb aquest factor de distorsió, igual que la por que Vox superi un dels dos en algunes zones. De la mateixa manera, la transferència de vots de Podem al PSOE es converteix en negativa per a les esquerres quan provoca que els d'Iglesias quedin fora del repartiment.

A Catalunya, dues menes de pregunta: si l'independentisme superarà l'unionisme, i quina serà la distribució de vots i escons dins cada bloc. És a dir, si el PSC s'imposarà sobre Cs i per quin marcador, i si ERC superarà JxCat i per quants gols de diferència. Aquest darrer resultat pot tenir conseqüències en l'estabilitat del pacte de govern de la Generalitat.