28 de abril de 2019
28.04.2019
Diari de Girona
 
 

Queda algú feliç en alguna banda?

Poques vegades unes eleccions tenen un resultat tan incert com les que se celebren avui, i el motiu no és tant la complexitat del conflicte català com la irrupció d'un nou partit, Vox, els resultats del qual influiran en tota la resta de formacions · Pel que fa a Catalunya, el que pugui passar els propers mesos segurament no depèn tant del resultat dels partits independentistes com de qui aconsegueixi governar Espanya

28.04.2019 | 00:17
Queda algú feliç en alguna banda?

Un dels llibres més divertits i intel·ligents que he llegit mai és El cas d'en Barney Panofsky, del canadenc Mordecai Richler. El protagonista, el Barney del títol, és borratxo, masclista, antisemita, arrogant, cínic, racista, classista, maltractador i em penso que encara em deixo alguna de les seves característiques. Com diu ell mateix a tall de presentació al lector, els seus únics principis són «no haver traficat mai amb armes, drogues ni aliments dietètics». I saben què? Des del començament cau bé al lector. Incomprensiblement, el trobes un tipus simpàtic, agradable a la seva manera, amb qui aniries a fer unes copes. I aquest és el temor de tots els líders polítics -i quan dic tots són tots: de dreta i d'esquerra- que avui es presenten a les eleccions: que els votants es decantin pel Panofski del moment. Per aquell que pensen que hauria de ser rebutjat per tothom. Per Vox.

Vox s'ha convertit en el protagonista d'aquestes eleccions, o potser seria més encertat afirmar que l'hi han convertit entre tots. Els polítics, demonitzant-lo. Els ciutadans, boicotejant els seus actes. I les televisions, no convidant-lo als debats. Mai la campanya electoral d'un partit ha sigut tan fàcil.

La incertesa que plana sobre els resultats que pugui obtenir Vox, un partit que com aquell qui diu acaba de néixer, contribueix en bona mesura a fer dels comicis d'avui uns dels més imprevisibles que han tingut mai lloc a Espanya, potser amb l'única excepció dels primers després del franquisme, quan encara no sabíem cap a on anàvem i malauradament sí que sabíem d'on veníem. Fins i tot es podria dir que aquesta incertesa, en no pocs casos barrejada amb temor, ha posat en segon pla la qüestió catalana, trending topic només a Catalunya... i encara depenent d'en quins cercles. Totes les enquestes auguren un significatiu augment d'ERC en nombre de vots i escons, i un daltabaix de JxC, fenomen que, en cas de confirmar-se, indicaria que els independentistes estan farts de «línies vermelles» -vet aquí l'expressió guanyadora del concurs «Paraula de moda en campanya electoral»- i opten per la paciència, els pactes i els acords. Val més tard que mai, podrà argumentar algú.

Això, naturalment, a Espanya importa poc. Com podria importar el resultat dels partits catalans, si els espanyols s'enfronten a la disjuntiva de quatre anys de govern de dretes o quatre anys de govern d'esquerres (disjuntiva normal en altres països però que aquí teníem arraconada)? Més encara: si s'enfronten a la possibilitat que Vox, el fantasma que plana sobre les eleccions, tingui la clau de la governabilitat del país. Possibilitats com aquesta difuminen fins i tot els actes de Gabriel Rufián, que ha passat en poc més de dos anys de prometre estar-se només 18 mesos al Congrés a anunciar que s'hi estarà fins que Catalunya sigui independent. La diferència no és menor, com salta a la vista, i això no obstant... Rufián i el valor de la seva paraula? Altres preocupacions tenim.

I això que els catalans som segurament els que més preocupats hauríem d'estar pel resultat d'aquestes eleccions. No en va, tots els partits de dretes han dit -amb la boca petita o ben oberta, ja que de tot hi ha- que si governen Espanya hi haurà mà dura amb Catalunya, cosa que no exclou de cap manera -ans el contrari- una nova edició del 155, potser més dura que la d'en Rajoy. Si Espanya se la juga en aquestes eleccions, Catalunya se la juga doblement.

Que les coses estan especialment complicades aquest viatge, no és només una percepció, que un ha fet treball de camp per confirmar-ho. Modest, si es vol, però treball de camp. El 100% de les persones amb dret a vot que viuen amb mi van començar anunciant que s'havien fet independentistes, això va ser el dia que van veure per televisió uns guàrdies civils entrant en un col·legi electoral el dia del referèndum. La cosa va durar un dia. A partir d'aleshores, es van decantar cap al PSC-PSOE, en considerar que era el partit que més diàleg oferia -més que els altres partits espanyols, però també més que els partits catalans- i, per tant, que volia de debò solucionar el conflicte català. El «paperet» (sic) de Pedro Sánchez als debats televisius va tornar a fer moure el vot d'aquest 100% de votants -que ja puc desvelar que en total sumen una persona-, aquesta vegada cap a Podem. Quan escric aquest article el vot pot haver tornat a fluctuar, fins i tot no és descartable que no hi hagi vot. Si la situació a casa és així de dantesca, multipliquin-ho per uns quants milions de llars i sabran en quin estat es troba el país. Res per fer, tot per decidir.

L'acció d' El cas d'en Barney Panofsky, per cert, transcorre casualment durant les dates prèvies a la celebració del referèndum d'autodeterminació del Quebec, i no cal dir que el protagonista és unionista furibund. Però és tan lúcid -he dit que venen ganes d'anar de canyes amb ell?- que fa un perfecte resum de l'actual situació a Catalunya i a Espanya: «Em sembla que el que mou aquesta ciutat, el que l'empeny, és la por obsessiva que pugui haver-hi algú feliç en alguna banda».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Notícies relacionades