El darrer dia de campa-nya va estar presidit per la certesa que un sol vot pot capgirar el resultat. Els candidats s'hi van haver d'abocar perquè el peix per vendre es cotitza molt car. Amb les forquilles de les enquestes molt obertes, tot està per lligar i cap esforç no és sobrer. I això que ells saben el que els mortals no sabem: l'efecte dels dos debats (tres per als televidents catalans), registrats per enquestes que només coneixen els estats majors dels partits. Les d'avui són unes eleccions ideals per a les sorpreses. Qui no en vulgui tenir demà al matí s'ha de fer les pagues d'aguantar a peu de recompte fins al final.

Les forquilles de les enquestes, el mínim i màxim d'escons que els enquestadors atribueixen a cada partit, són d'una amplitud espectacular si es miren en conjunt. El primer partit podria obtenir entre 115 i 140 diputats, segons qui ho mesuri. El ventall per al segon va dels 70 a prop del centenar. El tercer es mou entre els 40 i els 60. El quart, entre la trentena i la quarantena. El cas del cinquè és espectacular, entre la quinzena i la quarantena. En els extrems, per un costat, les dretes que van pactar el govern d'Andalusia podrien sumar majoria absoluta i arribar juntes a la Moncloa. En l'extrem contrari, no només quedarien molt lluny sinó que les esquerres estatals sumarien aquesta majoria i podrien governar sense necessitat de demanar el suport actiu o passiu dels partits independentistes catalans i nacionalistes bascos.

Per què hi ha tanta discrepància entre les enquestes i per què dins de cada enquesta les forquilles són tan grans, més que en eleccions anteriors? Les raons són diverses. La presència de Vox és una novetat pertorbadora, en la mesura que els analistes dels instituts d'opinió no saben de quina manera «cuinar» la intenció directa de vot expressada pels enquestats. Sospiten que els d'Abascal tenen força vot ocult però no saben quant. Aquesta és una raó. Una altra és que la combinació del sistema electoral de base provincial amb un panorama d'alta fragmentació fabrica un còctel explosiu en què pocs punts percentuals es poden traduir en perdre o guanyar desenes d'escons.

Dels 350 seients del Congrés dels Diputats, gairebé un 30% correspon a 25 circumscripcions que elegeixen entre tres i cinc diputats. En aquestes demarcacions el primer i el segon partit més votats tenen assegurada la representació, però a patir del tercer la cosa ja canvia, i el quart i el cinquè ho tenen força magre. Quan es fan les assignacions, segons la regla aritmètica elaborada l'any 1878 pel jurista belga Victor d'Hondt, unes quantes desenes de vots marquen la diferència entre entrar o no entrar en el repartiment.

En les circumscripcions de Ceuta i Melilla, amb un diputat cada una, i amb la de Sòria, amb dos, és molt clar que el tercer partit no es menja res. Però hi ha vuit províncies que elegeixen tres diputats, i en aquestes el tercer escó pot ser o no per al tercer partit, segons la seva diferència amb el primer. La mateixa mena d'incògnites es presenten quan els escons són quatre o cinc. A partir de sis a repartir, la tercera i quarta força tenen ja unes certes probabilitats, sobretot si no hi ha grans diferències. A les generals del 2016, la província de Tarragona elegia sis diputats i els va repartir entre sis partits diferents: un per a cada un. A la de Lleida, que n'elegia quatre, el PP va obtenir diputat amb un 13% dels vots i el PSC va quedar sense amb un 12%. És una diferència més petita que el marge d'error reconegut com a inevitable per les enquestes.

Amb tots aquests factors d'incertesa que incideixen en el mecanisme de conversió dels vots en diputats, aquesta nit es presenta no apta per a cardíacs, i els enquestadors ja avisen que els resultats provisionals de les vuit del vespre, procedents d'un sondeig a peu d'urna, s'hauran d'agafar amb pinces.