29 de abril de 2019
29.04.2019
Diari de Girona
 
 

Carles, busca feina

30.04.2019 | 00:00
Carles, busca feina

uigdemont va ser el gran derrotat ahir a Catalunya i el ressorgiment del PSC certifica que, efectivament, els catalans ens assemblem al conjunt dels espanyols molt més que del que alguns voldrien. I cal afegir-hi una clase política pròpia tan mediocre que ens hem quedat sense ni un sol partit de dreta, enduts per una visió tan idíl·lica de nosaltres mateixos que hem renunciat a qualsevol autocrítica i sobretot a fer mitjana amb la realitat. En el seu etern plebiscit, l'independentisme ha tornat a perdre, i una vegada més, «la gran majoria de catalans» que vol la independència, ni va comparèixer ni de fet ningú l'esperava, ni els mateixos independentistes.

Estrepitós fracàs, com deia, del processat rebel, que ja estava en mínims històrics i va perdre encara un altre diputat, i que veu com la seva candidatura personalíssima -purgats tots els discrepants- queda en la irrellevància, després de dècades de ser CiU decisiva a Madrid, en aquells temps en què Catalunya guanyava les seves batalles en la realitat tangible, i sabia de cada cosa quin n'era el profit, en lloc de perdre fins la camisa en imaginaris combats contra monstres que no existeixen.

I en aquest mateix sentit, la gran lliçó que la nit d'ahir ens deixà és que la radicalització de la dreta per competir amb els seus populismes -Ciutadans i Vox- l'ha allunyada del centre fèrtil des d'on sempre es guanyen les eleccions per passar a competir entre histèriques a l'oposició. No és anant cada vegada més a l'extrem com es recupera el poder, sinó des de la moderació i la vocació majoritària. Mas no ho entengué, pèssimament aconsellat per David Madí, José Antich i Quico Homs, i fou així que destruí Convergència i Unió, la marca electoral més exitosa des de la recuperació de la democràcia. Tampoc no ho entengué Puigdemont, i fou així que acabà fugant-se i ara comença a veure que la seva flama embogida s'apaga. És molt cansat parlar de política amb gent que no en sap i és dramàtic quan aquesta mena de gent són els que al damunt han de governar-te.

Tot i la meritòria revifalla del PSC, i de reconèixer a Pedro Sánchez que és el sant que ha fet aquest miracle, la notícia més important d'ahir no és tant que Esquerra guanyés les eleccions sinó que s'està assentant en la centralitat de la política catalana, i per a molts catalans, el que fins ara moralment significava votar Convergència, ha passat a encarnar-ho Esquerra. El que importa no és que els republicans treguin set o vuit o els escons que siguin a Puigdemont, com que estan ocupant l'espai que tradicionalment ocupava el pujolisme. Més enllà d'un victòria concreta, Junqueras està aconseguint un canvi d'hegemonia, amb una ERC feta a la mesura del país, que és exactament com Pujol va fer Convergència. No cal renunciar a les conviccions, no cal deixar de ser independentista. Simplement cal entendre que no hi ha política real, ni seriosa, lluny del possibilisme. Els que tant es rigueren del peix al cove, i tant blasmaren Duran, Macià Alavedra o Miquel Roca, que vagin fent cua al museu de les passions insatisfetes, estorat de cadàvers convergents, tan astuts que es creien. Dit d'una altra manera: abans de voler canviar la realitat has de poder entendre-la.

A Espanya, Rivera serà el vicepresident de Sánchez perquè podrà més el seu mirall que la seva promesa, i a Catalunya continuem entre un somni que no vol morir i una nova realitat que encara està verda i temerosa d'afirmar-se amb totes les seves conseqüències. Però en qualsevol cas, una cosa va començar ahir a quedar clara: si Puigdemont no vol passar necessitat, val més que comenci a buscar feina a Bèlgica, perquè sembla que per fi els catalans s'han cansat de pagar-li la festa. Si no en troba i vol tornar, que no pateixi pels diners perquè la Justícia l'anirà a buscar a peu d'escala de l'avió, i l'instal·larà a l'hotel encantada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook