Pedro Sánchez ha viscut des del seu epicentre quatre anys agitats de la història d'Espanya als quals avui aspirava a posar fi. Ell mateix va contribuir a aquesta agitació -que va imprimir al temps recent de la política un vertigen que potser no coneixia des del període incert de la Transició- en dos moments sobre els quals es va enfilar fins encapçalar l'Executiu i que poden interpretar-se com els punts crítics d'un únic episodi.
Primer va ser el «no és no» a Rajoy, amb el tràgic efecte secundari de la seva caiguda i descens als inferns per tornar com el rediviu, i després el «sí és sí» a la moció de censura contra el mateix que, amb la passivitat mortífera de la qual va fer tot un estil, mesos abans havia aconseguit que el PSOE saltés pels aires.
Així va arribar al poder el que ara confia a consolidar-se com a mínim el proper quadrienni. Tots dos episodis, entre els quals amb prou feines intervenen dos anys, fan que la trajectòria de Sánchez sigui una esmena a tots els pronòstics i el perfilen com un atisbador d'oportunitats, que de vegades esgota fins l'oportunisme.
Aquesta disposició al risc, tan pròpia de qui no té res a perdre i curulla per una gran ambició de poder, es va contraure de manera radical un cop assolit el setial del Govern, com es va poder comprovar en la seva actitud elusiva davant els debats de campanya a la televisió. Ara ja té molt a perdre: el lloc al qual va pensar que mai arribaria i sobre el qual va aixecar el seu triomf electoral, en transformar un Executiu que va prometre circumstancial en un privilegiat aparador electoral. De nou l'oportunista.
L'esport forja caràcter i en la forma d'estar en política de Pedro Sánchez Castejón, amb el seu 1,90 d'alçada i un port de guapura retret a posta a les fotos de campanya, queda un potent rastre del basquetbolista la primera orientació vital del qual, molt abans d'embarcar en la política, era convertir-se en jugador professional.
D'aquella etapa conserva la visió ràpida de la jugada i la resistència a donar una pilota per perduda, cosa que de vegades el porta situacions confuses, difícils d'exposar amb nitidesa, com la del «relator» del conflicte català, el «pare» de l'avançament electoral. L'episodi va propiciar la manifestació de Colón, que va unir el que el PSOE identificaria com «les tres dretes».
La renúncia de Sánchez a una iniciativa tan dubtosa com d'alt cost polític, l'objectiu únic de la qual era garantir uns mesos més d'existència al que acabaria per ser el Govern més curt de la democràcia, va precipitar el rebuig del sobiranisme als pressupostos, a la qual cosa va seguir la crida a les urnes.
Malgrat que amb el seu suport a la moció de censura va aconseguir desallotjar el PP de l'Executiu, el secessionisme va propiciar els dos moments crítics de Sánchez, el de la seva caiguda política i el de la convocatòria d'eleccions. La vella guàrdia i els barons del partit van argüir un acostament temerari a l'independentisme català per retallar Sánchez el 2016. Hi havia molta més mar de fons, com el desgrat davant un líder d'ocasió que s'entestava a perpetuar-se, però aquella acusació des del si del seu propi partit -com l'etiqueta del «Govern Frankenstein» encunyada per Alfredo Rubalcaba- el va perseguir fins a l'últim dia de la campanya, amplificada fins al tremendisme de declarar el seu desallotjament com a «emergència nacional» per PP, Ciutadans, esperonats per Vox.
En Manual de resistencia, el llibre que Irene Lozano li va tallar a mida, Sánchez sagna profusament per aquesta ferida: «Hi ha una identificació nociva i interessada en la política espanyola, consistent a equiparar el simple parlar amb el diàleg; el diàleg amb la negociació i la negociació amb la concessió. De manera que quan dos dirigents polítics parlen ja estem en portes d'una claudicació».
Madrileny del 72, el probable president és el gran d'una nova generació de líders que, cadascú a la seva manera, suposa una ruptura amb l'elit política precedent, l'últim representant dels quals, Mariano Rajoy, es va extingir amb una moció de censura que va fer història per inèdita.
En la seva versió més superficial, els del relleu tenen un currículum acadèmic més extens, de vegades engreixat amb títols sota sospita, parla anglès amb fluïdesa, però suporta el recel, que també té molt de diferència generacional, de la manca de solidesa per a la missió a la qual aspiren. Sánchez, entestat a negar la defunció de la socialdemocràcia, va guanyar consistència en el camí cap a la seva resurrecció i cobreix mancances amb la severitat del càrrec, però se li retreu la seva volatilitat i disposició canviant, de les quals en els últims deu mesos de Govern en precari ha donat proves reiterades.
Des d'ahir, potser pugui dormir més tranquil, després de molts dies convivint amb el dubte de si hi haurà matalàs nou a La Moncloa.
