l socialisme espanyol va tancar ahir el seu cicle més negre, en el qual es va desplomar fins a la seva terra electoral i es va dessagnar en una cruenta batalla interna, que semblava comprometre el seu futur per a molts anys. Amb prop del 29 per cent dels vots, 37 diputats més que el 2016, el PSOE va ressuscitar com a partit de Govern, en una trajectòria paral·lela a la que va portar a Sánchez de la renúncia a l'escó, i l'alta en l'oficina d'ocupació, a recuperar el lideratge.

Els socialistes, que deixen enrere un precari Executiu de curta vida, dependran d'un exercici continu de pactes, però ara amb la tranquil·litat que els números arriben fins on abans no arribaven. I amb l'afegit, còmode, que fins i tot podrà triar possibles combinacions a banda i banda per sumar, una vegada que Albert Rivera, sense trigar gaire, reconsideri la inutilitat de mantenir el veto al PSOE del qual va fer bandera durant la campanya.

A més dels afavoridors resultats globals, el que ahir van llançar les urnes ratifica la posició dels socialistes a Catalunya, el punt més calent de la política nacional. L'ascens del PSC de set a dotze diputats, fins a esdevenir la segona força a la comunitat autonòma, és un reconeixement a la disposició a obrir vies de diàleg amb el sobiranisme més pragmàtic, que ara encarna ERC, la força catalana amb més representació al Congrés. El secessionisme, la concurrència del qual pot ser necessària en ocasions per als socialistes, queda privat de la seva capacitat d'extorsió, cosa que també és un alleujament per al PSOE.