El votant considera mitjanament útil Pedro Sánchez, i dona violentament l'esquena al PP de Pablo Casado. Els populars hauran de decidir si culpen, del repudi més gran que han patit en la seva història, el líder o unes sigles desgastades. En efecte, ha arribat l'hora de consultar els experts que decretaven que la corrupció no es paga.

Espanya se'n va a dormir socialista i no s'aixeca franquista, tot i que l'ensurt no li treu ningú. Sánchez deu la seva victòria relativa a la radicalització provocada per Vox i al fraccionament del vot de dretes. Per si el desastre provocat per l'imitador Casado a les seves files no fos suficient, ha permès a més que Ciutadans es consagrés sigil·losament com l'alternativa al PSOE des del bàndol conservador.

Del tripartit promès fins dissabte i consagrat a la memòria de Franco no queden ni les cendres. Un cop més, Casado es va sumar amb entusiasme a aquesta hipòtesi, de manera que forçosament ha de pagar el preu del seu afany. Li ha arribat el moment de matricular-se en un màster autèntic, on pugui adquirir una personalitat pròpia en lloc de limitar-se a copiar els exabruptes importats des de la ultradreta moderada.

Sánchez va perdre Andalusia, el seu Govern no ha pecat de brillant i la seva última setmana de campanya entrarà en els annals del púgil noquejat que trontolla al ring. Malgrat aquestes mancances, ha repetit la sorpresa de Zapatero el 2004, si es té en compte que la desaparició del bipartidisme obliga a balanços més modestos.

El guanyador inesperat de les catorzenes generals des de la mort de Franco ha estat Albert Rivera. Els seus excessos histriònics en els debats no li han passat factura. El votant d'esquerres ha hagut de donar suport amb reticències a Sánchez o al xalet de Pablo Iglesias. En canvi, el sufragista de dretes ha recorregut als contorsionismes més extrems per evitar simultàniament el ressorgir del neofranquisme i el suport a un partit que segueix obrant com si Gürtel mai hagués existit. Ergo, Ciutadans.

En quaranta anys, cap partit conservador podia disputar l'hegemonia a UCD primer i AP/PP després. Els populars van copar amb astúcia un ampli espectre, que abastava des del franquisme nostàlgic fins al centre liberal amb algunes aromes socialdemòcrates. Si necessiten esbrinar les causes del seu naufragi, només cal que mirin cap a Rajoy. En efecte, es tracta del president de qui els mateixos experts d'abans encarien l'extraordinari maneig dels temps. Aquesta perícia ha conduït a l'apocalipsi d'una dreta que només vuit anys enrere es declarava hegemònica en les generals de 2011.

És molt possible que Iglesias salvés Podem de la irrellevància en els dos debats de la setmana passada. Entre Iniesta i un apòstol, va transmetre la serenitat suficient per ser acceptat com a ministre o fins i tot vicepresident d'un Sánchez que pot triar parella de ball des d'un resultat més modest del que sembla.

Amb 122 diputats no es pot parlar d'un vencedor. Rajoy va obtenir 123 escons el desembre de 2015. La conseqüència immediata d'aquella victòria va ser un Congrés bloquejat, que va conduir a la convocatòria d'unes noves eleccions davant la impossibilitat de trobar una sortida al laberint.

La major bufetada al PP de Rajoy i al sense nord Casado no rau en l'ampli marge obtingut pels socialistes, sinó en la majoria absoluta que Sánchez pot aconseguir amb Rivera, l'unicorn acariciat pel PP. L'aliança serà repiquejada a partir de demà en tots els fòrums oficials com la salvació d'Espanya.

Rivera pot recórrer a l'«emergència nacional» que el va obligar a elevar el PP a La Moncloa, per reeditar l'aliança amb Sánchez. De passada, l'arribada al Govern li permetrà vorejar el trist resultat de les seves tropes a Catalunya. Anul·lar Inés Arrimadas no és la seva menor recompensa el diumenge electoral.

Ximo Puig s'ha beneficiat de l'estirada del PSOE i de la por a Vox. El polític espanyol més votat amb relació al seu àmbit de concurrència torna a ser Oriol Junqueras. L'últim regal de Rajoy va ser fabricar un Mandela de butxaca.