30 de abril de 2019
30.04.2019
Diari de Girona
 
 
OPINIÓ

La república no existeix i Esquerra, sí

30.04.2019 | 00:15
La república no existeix i Esquerra, sí

El mosso que digué «la república no existeix, idiota», a l'energumen que s'hi encarava podria perfectament ser votant d'Esquerra Republicana, que diumenge per primera vegada guanyà unes eleccions generals. Tal com el president Pujol construí una Convergència tal com era Catalunya, com a eina imprescindible per poder lentament anar-la modulant i canviant, sempre des de la centralitat i la vocació majoritària, l'Esquerra de Junqueras ha fet també aquest primer pas indispensable d'entendre de què està parlant per, a la llarga, poder conduir la conversa allà on li sembli oportú.

A Catalunya, quan fas aquest esforç, anava a dir que d'honestedat, però podríem deixar-ho en higiene general bàsica, sempre n'hi ha uns quants que t'acusen de regionalista i de traïdor. Ho sé perquè jo vaig ser un d'aquests quants, fins que vaig descobrir que les meves grandiloqüències i d'altres exaltacions no duien absolutament enlloc.

Esquerra no és ni més ni menys independentista que Convergència. Potser ho és més que Artur Mas, però menys que el president Pujol, més enllà dels turons. Esquerra no ha renunciat a la independència ni ha abraçat sobtadament l'autonomisme mendicant. Esquerra ha dit la veritat, que és el primer deure de qualsevol partit que vulgui liderar d'una manera estable una societat. Esquerra està començant a tenir una correcta relació amb la realitat, tal com la tingué sempre el president Pujol, que probablement sigui l'independentista més pur -i pels motius encertats- que Catalunya hagi donat mai.

Esquerra ha tingut la higiene, decència i la valentia d'explicar on som -com el mosso, encara que d'una manera més educada- admetent que la declaració d'independència fou un error com a mínim de càlcul, del qual, per cert, n'ha assumit d'una manera personalíssima les conseqüències, en lloc de llançar la pedra i amagar la mà com el fugat de Waterloo, que juga a fer-se l'heroi a compte del preu que paguen uns altres. I en un país que menteix tant, i que es menteix tant, per a molts ha estat un alleujament que algú els ajudés a poder reconèixer la realitat sense sentir-se insultats, sense haver de creure que són uns colons -uns colons, diuen!- o uns traïdors. I per això Esquerra ha guanyat: perquè en lloc de voler-se aprofitar dels sentiments dels independentistes, se n'ha fet el càrrec. Potser no és tan heroic, però al final, els ciutadans, com els clients dels restaurants, necessitem sobretot sentir-nos estimats.

Puigdemont busca sobreviure des del xantatge i Esquerra porta des de l'octubre del 2017 intentant que l'independentisme sobrevisqui a la veritat, a la realitat, defensant una idea de país i un contracte amb els catalans que vagi més enllà dels blocs ideològics i fins i tot del resultat concret d'unes eleccions o d'unes altres. La vocació majoritària no pot circumscriure's només als que estan d'acord amb tu d'entrada i busca teixir complicitats amb diferents sensibilitats i maneres de pensar en les quals en algun aspecte puguis resultar útil per així guanyar-te, a poc a poc, la seva confiança. Sense això, els blocs es mantindrien estables, cada vegada més excitats i Catalunya més fragmentada, impotent i pobra. Però per poder fer això cal jugar net i no exigir a ningú una solució per demà a la tarda, que a més a més a les 9 juga el Barça.

La república no existeix però existeix Esquerra i això és més del que, per exemple, pot dir Espanya, que ara mateix no té cap idea sòlida sobre la qual pugui edificar-se. Junqueras sap que, com deia Johan Cruyff del futbol, la política és un joc d'errors i, en lloc d'intentar fer veure que no n'ha comès cap, els assumeix, mira d'aprendre'n i està oferint el seu patiment duríssim per purgar-los i elevar-los a la metàfora del compromís que vol adquirir amb tots nosaltres.

Encertat o errat, votis Esquerra o la Cayetana, cal reconèixer que Junqueras fa el primer plantejament seriós, més enllà del partidisme i del minut i resultat, que fa un líder independentista d'ençà de Jordi Pujol, que dissimulava dient que no n'era perquè la veritable ambició es demostra treballant i no agitant senyeres -una mica com Junqueras. Esquerra s'ha fet gran fugint de l'atzagaiada i el maximalisme i Convergència s'ha fet petita, en la seva incompresible escola inversa de la vida.

Diumenge no va haver-hi només un canvi al podi sinó que va començar un canvi d'hegemonia. No només s'haurà de buscar feina el Carles, a veure què troba a Bèlgica, sinó que a tots els assessors, tuitaires, beneficiats de càtedres universitàries de pam i pipa a canvi d'assessoraments que han estat tots ells un naufragi, etcètera, etcètera, els haurem de dir també la veritat -com a Catalunya-, els haurem d'aterrar a la realitat posant-los davant del mirall del seu fracàs, i de la seva impostura, i hauran de buscar-se una feineta -perquè no els mantindrem més- si aquest estiu volen passar unes vacances dignes amb la seva família.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook