Campanya, amb «ny»: de «castanyes» -premonició que arrenqués aquesta matinada, a les 0.00 hores, quan finalitzava el dia oficial de torrar-les i menjar-les?-, de «Catalunya» i d'«Espanya». Anirà d'això, de res més. Ni de pensions, ni de política fiscal, ni de canvi climàtic, ni de transició ecològica, ni d'ensenyament, ni de cultura. Tot això, en tant que cabdal, no ven, perquè les banderes són tendència i els mítings i els debats resulten molt més distrets si es fan amb l'estómac i no pas amb el cap. Els eslògans simplistes i simplificadors són molt més rendibles que els arguments. No calen programes -qui se'ls llegeix?- quan és temps de proclames.

Superats els dos anys més intensos del «procés», que van començar amb el referèndum d'independència -ara sí: il·legal de totes totes- i que han esclatat amb la condemna als líders polítics (i socials) de la cosa, Catalunya i Espanya són allà on eren: a punt de brega, a mata-degolla, si cal. L'independentisme insisteix que ho tornarà a fer; l'espanyolisme-unionisme-constitucionalisme, tots els noms fan la cosa, repeteix que tot és dat i beneït.

En aquest context, el socialisme, abocat per la situació a la defensa light del federalisme, maldarà per obtenir una majoria més consistent per poder governar sense haver de suportar la creu dels partits indepes al Congrés; això l'obliga a mantenir el discurs, dur, del «no passaran», almenys fins al dia 10. A partir d'aleshores, en funció de quin acabi essent el resultat, altra cara farà.

La dreta, reunida de nou al voltant del PP per glòria de Pablo Casado, que, malgrat el CIS de José Félix Tezanos, creu que té opcions serioses d'anar a viure a la Moncloa, percudirà Pedro Sánchez fins i tot al DNI. Casado, que ahir anunciava que té un Pla España -amb «ñ» castellana, que ningú no es faci il·lusions- per a Catalunya, ha sabut interpretar bé la patacada patida en les eleccions del 28-A i ha tornat a la senda de la dreta centrada. Qui sembla que no ha entès res és Albert Rivera, el líder de Ciutadans, que un dia es va pensar que seria capaç de prendre-li el lloc al PP i que ja no sap què ha de fer per frenar una fuga de vots a banda i banda. A la desesperada, qui un dia va ser gran promesa blanca s'aferra al «liberalisme ibèric» per treure's l'etiqueta, guanyada a pols, de conservador. D'aquí a deu dies se sabrà si l'asseveració de la lloctinent Inés Arrimadas -«hi ha Albert Rivera per a estona», declarava a El Confidencial fa un parell de dies- va a missa. Si l'hecatombe que totes les enquestes pronostiquen es confirma, les punyalades estan servides al partit taronja; això no obstant, la supervivència del noi de la Garriga serà possible sempre i quan l'aritmètica situï Cs en la posició de poder garantir l'estabilitat del nou govern, ja sigui del PSOE o del PP (el bipartidisme no ha mort). Per descomptat, qui guanyi sap que pot comptar amb els bascos del PNB, que ja tenen a punt els coves per carregar-los de «peix». Urkullu sempre guanya.

L'altre candidat del que un dia es va anomenar «la nova política», Pablo Iglesias, es passarà la campanya recordant que l'esquerra de debò -com els tomàquets d'Iniciativa per Catalunya al seu dia- és la seva. I blasmarà Íñigo Errejón, el gendre perfecte de Més País, que podria tenir un parell de seients a la Cambra Baixa i que ja es deixa estimar com a eventual ministrable d'un hipotètic segon govern de Pedro Sánchez. Queda Vox, que no ha de fer altra cosa que observar i esperar saber quin pes net acaben tenint les desenes d'escons que la demoscòpia, oficial o no, els dona.

A Catalunya, més enllà de la retòrica de blocs, el que es dirimirà el 10-N serà el paper que tindrà l'ERC de Gabriel Rufián, però sobretot d'Oriol Junqueras, en la gestió del postprocés. La victòria dels republicans al Principat -oxímoron- sembla poc discutida; la incògnita rau en quin serà el grau de retrocés de JxCat, la marca de Carles Puigdemont et alii. L'emissió d'una nova euroordre de detenció retorna al polític d'Amer, expert en fer males passades a Esquerra, l'enemic real, en tant que gairebé l'únic actiu electoral en l'haver juntaire, al primer pla de l'actualitat. Acabada la castanyada, el Halloween nostrat, és l'hora de les «castanyes» des del faristol: les de campanya. Truco o trato?