Entre molts els han fet uns homes i dones: coincidint amb l'entrada d'un «raig polar» (per als mortals, molt fred) a la península, segons el pronòstic de l'Agència Espanyola de Meteorologia (Aemet), Vox, l'artefacte polític nascut a rebuf del «procés» i que s'ha fet gran a redós de la profunda miopia estratègica de Ciutadans, les té totes per escalfar el cap de setmana electoral més sui generis de la història de l'encara jove democràcia espanyola, que alguns abominen amb més vehemència que l'exhibida per Sant Pere en el passatge evangèlic de la negació a última hora de Jesucrist. Per demèrit de molts, Espanya està en alerta vera.
L'essencialisme nacionalista català que duu uns quants anys bombardejant la població amb consignes supèrflues i promeses falses de grandesa ha acabat calant: a Catalunya, on hi ha opcions reals que l'11-N ens llevem amb una majoria de vots indepes a les urnes; i a Espanya, on el fantasma de la ultradreta pot retornar del més enllà per quedar-se, com ha passat a França amb el lepenisme i a Alemanya amb l'Alternativa (AfD). No sembla massa plausible que la suma de PP, Vox i Cs doni com a resultat una coalició de Govern, però la demoscòpia -a excepció dels càlculs que fa el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), que atorga fins a 150 al PSOE de Pedro Sánchez- augura un escenari m0lt similar al del mes d'abril passat: complicat.
Catalunya arriba al dia «D» ressacosa per la ingesta de la sentència del Suprem contra els líders polítics i socials del «procés» -«pruzés», per als de Vox. I els nervis, ara que s'acosten les urnes, van per barris: creixen a ERC, que ha viscut un mal final de campanya fins al punt que ha hagut de recórrer a la desesperada a Oriol Junqueras per salvar uns mobles que, altra volta, poden acabar al rebedor de JxCat que, amb l'ajuda del jutge Pablo Llarena, el de les euroordres, ha aconseguit situar el candidat in pectore, l'expresident Carles Puigdemont, en l'imaginari de campanya. El que havia de ser una victòria aclaparadora dels republicans ja no ho sembla tant, segons les enquestes -les que publica El Periódic d'Andorra no deuen agradar massa als estrategues de la seu del carrer que Barcelona té dedicat a Antoni de Villaroel, el cognom d'un il·lustre militar espanyol que va lluitar a les ordres de Felip V en la Guerra de Successió, primer, però que va acabar defensant Barcelona del setge borbònic, després. Esquerra s'ha convertit en l'ase dels cops de l'independentisme més radical de comitès i de tsunamis -el que defensa la desobediència civil i que blanqueja la violència al carrer amb l'argument que la causa justifica la cosa- i ja té un peu i mig al bàndol botifler.
El paper que acabi fent la CUP és una de les grans preguntes pendents de resposta; fins a avui, jornada reflexiva, els sondejos atorguen crèdit a la proposta d'ingovernabilitat que planteja en un context d'alta irritabilitat política al Principat que els va a favor.
Mal final de campanya
L'últim tram de campanya de Pedro Sánchez no ha estat menys dolent que el d'ERC. El candidat socialista ha divagat, ha patinat -sobretot amb la independència dels fiscals- i ha renunciat a plantar cara a Vox, especialment en el debat televisiu de principis de setmana. Els 150 escons que li concedeix el CIS es queden per sota dels 123 obtinguts el 28-A en la resta d'enquestes, un mal resultat. Això explica el somriure de Pablo Casado, el candiat del PP, que millorarà els números pèssims de l'abril. Segons l'enquesta del CIS, elaborada les dues primeres setmanes d'octubre, a Espanya, dels 34,9 milions d'electors en números rodons, 23,4 saben de fa dies què votaran; d'aquests, 7,5 milions restants -tres de cada deu!- tenen clar que exerciran el dret però no saben en qui confiaran. L'única cosa segura, demà, és que farà un fred que pelarà.
Més d'un quedarà glaçat.
