Per amenitzar l'espera de les urnes -es fan llargs com un dia sense pa, els diumenges electorals- els proposo tres històries separades que tenen molt a veure l'una amb l'altra i fins i tot amb el sentit que pugui acabar tenint aquesta jornada. Són les tres fugues -tres!- més memorables de la història recent de Catalunya.

La primera fuga la protagonitzà Carles Puigdemont. Se n'ha parlat molt, és veritat, però d'una manera inexacta. I jo voldria aclarir el malentès generalitzat que l'expresident és un fugitiu de la justícia espanyola. Ho és, però no només. I tampoc no ho fou en primera instància. Carles Puigdemont és un fugitiu del seu propi govern. De qui Carles Puigdemont es va realment fugar, quan cap jutge no el reclamava encara, fou del seu vicepresident i dels seus consellers, amb qui adquirí el ferm compromís -discutible, però inequívoc- d'anar dilluns a treballar com si res. És important deixar-ho clar: molt abans que el jutge Llarena el cités, Carles Puigdemont i Casamajó va escapar-se del seu govern, dels seus col·laboradors i dels seus socis. Ell i els qui amb ell es fugaren, deixant a l'estacada -i a la presó- els qui confiaren en el seu president i pagaren i paguen el preu de respectar l'acord a què havien arribat.

La segona fuga, no tan vistosa ni per descomptat tan comentada, fou la de Lluís Llach, i em sembla oportú explicar-la ara que veig que s'ha radicalitzat tant. Al capdavall, és el contrast el que ens ajuda a estimar la vida. L'endemà de la declaració d'independència, el meu estimat Lluís prengué un Vueling a Dakar, per arribar tot seguit a Palmarin, on l'esperava el seu Madi amb el seu cavall Islam, amb la idea de passar tots tres una llarga temporada al magnífic mas que la nostra icona s'ha fet fer en aquella localitat. «Cara al mar, sempre vibrant, que amb el seu ritme incessant ens empeny a créixer». El problema de les lliçons -sempre ho dic- és quan venen a reclamar-te-les. El problema de les radicalitats és quan toca pagar-les a pes i resulta que tu no hi ets. Les vehemències, quan t'escapes, són sobreres. De tota aquesta aventura política del senyor Llach no només no n'ha destacat cap inspiració ni cap grandesa, sinó que hem hagut d'assistir a l'espectacle de la seva naturalesa més cínica i totalitària, que de fet sempre hi fou, però que les seves bellíssimes cançons dissimulaven. El Llach més obvi, més vulgar, més sectari i més barrut que la política ens ha mostrat és el mateix que es feia el comunista vivint a cos de rei, el mateix que escarnia el capitalisme que li permetia dur la vida de privilegi que exactament volia -i que em sembla molt bé. És el mateix Llach que es feia el propalestí i l'antisionista, trepitjant qualsevol idea de pau, de llibertat i de respecte -sense anar més lluny- a la seva condició d'homosexual. Però si llavors el talent el salvava i les seves cançons precioses cobrien la seva hipocresia amb una fina gasa, ara sense música només tenim l'ofensa, la mesquinesa, l'exigència de qui sap quines fidelitats mentre tu t'escapes -covard- amb el primer Vueling que surt cap a l'Àfrica.

La tercera fuga ha estat la més crua i la que explica d'una manera més clara que els assumptes personals pesen sovint més que la política. Ningú no volia detenir l'Anna Gabriel, no cor­ria absolutament cap perill. Dir-li que és una exiliada és una escopinada sobre tantes persones que per causes tan penoses han hagut de conèixer la duresa de l'exili sempre amarg. Anna Gabriel, per culpa de les seves absurdes mesures partidistes, va acabar el seu mandat i no podia ni repetir ni tenir cap càrrec ni cap sou al partit. I aquesta noia, que no destaca ni per la seva intel·ligència ni per la seva capacitat feinera, es va trobar sense ofici ni benefici, sense res a fer, i amb la veritat al descobert que si la Justícia no la perseguia era perquè ni ella ni la CUP no havien fet res. Res de res. Després de tantes lliçons de puresa, d'integritat, del que la valentia política significa; després d'haver insultat tant Esquerra i Convergència, d'haver-los acusat de covards, d'agents infiltrats i de mercaders del temple, resulta que la CUP no va fer res ni cap jutge reclamava ni reclama cap dirigent del partit perquè la seva participació fou nul·la, perquè la seva tasca no va existir, perquè després de tant cridar es van amagar com cucs, sense oferir en cap moment, en favor de la causa, ni la seva esperança ni el seu patiment.

Anna Gabriel no és una exilada, és una turista: tan turista ella a Suïssa com la CUP ho és a la política catalana, i aviat ho serà a l'espanyola, quan presumiblement aquest vespre entrin al Congrés. Anna Gabriel viu a Suïssa com a alliberada sindical d'un sindicat de mala gent, on va a parar la pitjor gentola d'Europa. És la maldat organitzada.

Però hi ha un detall -i els lectors més atents s'hi hauran fixat- i és la poca propaganda que la CUP fa de la «seva» Anna. Esquerra treu la Marta Rovira de tant en tant a voltar. Els convergents han fet de Puigdemont la seva senyera. Però no diu res, o gairebé res, la CUP de la turista Gabriel. Ens haurien d'explicar per què, però com que no ho faran, jo els en presento un tastet: fa uns mesos la visità algú en nom dels serveis d'intel·ligència d'Espanya amb draps bruts sobre la seva família -bruts, bruts, d'aquests que quan surten no et fan quedar bé- i la nostra turista i el seu visitant aviat s'entengueren amb la mena de col·laboració que havien d'establir per no prendre mal. A la CUP ho saben, i esclar, no estan contents. Han hagut d'ampliar la paperera de la Història. Quin turment! Tres fugues, tres. Tantes lliçons i tanta escapatòria. Tant orgull i tanta poca dignitat. Tanta culpa que sempre és dels altres i colpejar en acabat tan poc les portalades de la fosca. Votar és una manera de premiar i de castigar. I de no deixar que t'insultin.