Amb els resultats electorals d'aquest diumenge, es faran anàlisis del perquè de tot plegat, però abans de les reflexions potser caldria fer paleses algunes obvietats:
En primer lloc, és inqüestionable que el Partit Socialista ha guanyat de manera clara les eleccions. Però també sembla evident que l'aposta de repetir els comicis no ha servit per aglutinar el vot d'esquerres al voltant del PSOE, sinó que ha fet créixer el vot de la dreta, tant el del PP, que ja era previsible com el més preocupant de Vox.
Una altra constatació és que la participació ha baixat però no ho ha fet en la proporció que es temia, la qual cosa diu molt a favor de la maduresa dels electors que, malgrat sentir-se decebuts per aquesta repetició, ha entès que la millor manera d'expressar-se en democràcia és justament la de participar activament i fer sentir la seva veu.
El duel a Catalunya
A Catalunya, ERC ha demostrat la seva força i implantació amb un resultat que tot i baixar respecte al resultat del mes d'abril, manté el pols de la representació independentista. A la seva dreta, els neoconvergents de JxCat també aguanten esperant el duel definitiu que segurament serà d'aquí a quatre mesos, quan la marioneta del noi de Can Crous convoqui eleccions al Parlament. És destacable també el resultat del PSC, que ha sabut mantenir uns resultats dignes malgrat els episodis negatius dels efectes post sentència.
I ara què? Francament, el mapa que es dibuixa no és gaire afalagador, ja que s'albira la possibilitat gens irreal de tornar bloquejar la investidura a menys, és clar, que en un gest de sensatesa política PP decideixi abstenir-se. Des del mateix moment de la convocatòria, els votants ja sabien que si les tres dretes sumaven, Pablo Casado seria president mentre que no quedava gens clar que si el bloc de les esquerres sumava el president fos el candidat socialista. Amb Ciutadans convertit en una força irrellevant, caldrà veure ara l'actitud de Unides Podem, mentre que ERC farà valer els seus diputats i JxCat suposo que preferiria un govern de dretes a Madrid.
Desitjada estabilitat
Una mala peça al teler que ens pot portar a unes altres eleccions en poc temps. És clar que si això es produeix, segurament no anirà a votar ni el tato. Faran falta bones dosis de diàleg i negociació per bastir pactes que condueixin la desitjada estabilitat. Gens fàcil, però els polítics elegits ho han estat per fer justament això. El crèdit s'ha acabat.
