Quan anava a Londres i era molt jove, i tenia molta força, i tenia molta gana, i algunes noies que m'estimaven molt, vivia aquells dies com si l'endemà una nova epifania hagués de refundar el món i no tingués cap sentit conservar res perquè de res no em serviria en l'ordre nou que m'esperava. Però el dia de tornar arribava, l'avió cap a Barcelona es feia interminable, i un cop casa, mirava els murs del compte meu, si en un altre temps forts, ja devastats, i em ficava al llit més pobre que una rata.
L'independentisme ha anat a Londres i ha tornat amb un diputat més, i un augment del 3% del vot. Pot semblar un èxit, però no ho és. Primer perquè el projecte més seriós d'Esquerra ha perdut dos escons en favor dels galifardeus de la CUP, que són una colla de ximples i els que més perjudiquen l'estratègia independentista: només cal veure que al Parlament, a l'hora de la veritat, mai no han sabut estar a l'altura. I després perquè aquestes són les eleccions de la sentència del procés, les eleccions de la Barcelona incendidada, de les barricades, del Tsunami, de la suposada indignació de Catalunya amb Espanya. Les eleccions del «momentum», com tantes vegades havia vaticinat Quim Torra, esperant que la sentència -els 100 anys de presó!- fossin la gota que desencadenés una majoria independentista incontestable; i ni així han arribat al 50% dels vots. Un 43 i gràcies.
No hi ha hagut tramuntanada. No hi ha hagut tsunami. De fet, no hi ha hagut res. Quatre brètols tallant la frontera; quatre brètols que, a més a més, han creuat la frontera per anar a fer el mec al Pertús i s'han rendit com gallinetes quan els antidisturbis francesos els han amenaçat ja no amb les garrotades, que no els ha calgut, sinó tot simplement amb multar-los pels cotxes mal aparcats amb què tallaven la circulació. La democràcia és, sobretot, una comptabilitat. De vots, de diners, de voluntats. La multa era de 650 euros per vehicle. Als països seriosos tot té un preu, esclar. Just el preu que els maulets no han volgut pagar mai.
Jo pago 650 euros amb una certa freqüència, si crec que s'ho val. Hi ha moltes coses que em costen 650 euros i no em sap cap greu pagar-los. Les tres entrades a Disney, amb l' Anna i la nena, i els tres corresponents «fast pass», per no fer cua. El Nobu de Londres. L'Atelier de París, especialment el de Saint Germain. L'hotel Costes, també a París, amb la piscina que tant li agrada a la meva filla. Un home paga per allò que el fa viure i vibrar. Poca virilitat, per tant, a la frontera. Poc amor, poca vida. Poca passió a les urnes i poca despesa en el cos a cos amb la policia francesa. M'hauria agradat que algun d'aquests valents hi hagués volgut fer alguna demostració de caràcter, a l'altre costat de l'aduana. És el contrast el que ens ajuda a estimar la vida, i els que es queixen de la Brimo o de la Policia Nacional, hauria estat interessant que tastessin el rigor de la policia francesa. Però vam estar de sort. Potser un altre dia o potser coneixen el preu, i una vegada més no volen pagar-lo, els nostres soldadets.
L'amenaça de la reacció a la sentència, l'amenaça de l'endemà de les eleccions, l'amenaça de quan es jugui el Barça-Madrid. Cauen lentes les amenaces com la pluja cau lenta sobre el mar. Tallem carrers, cremem coses, votem la CUP, els peluts es roben entre ells els preservatius i la «caixa de resistència»- pots comptar el que hi devia haver, segur que s'ho havien patejat tot en drogues-; però al final res no canvia gaire i només passa que cada dia vivim una mica pitjor.
I això és el que heu de tenir més clar: el debat ja no és la independència, ni tan sols el pacte fiscal. Aquests debats ja els heu perdut, per babaus i per covards. Ara el debat és com voleu viure. Al debat és si voleu arribar a l'hora a l'aeroport, al tren o a Perpinyà. Aquest i no cap altre és el vostre debat. Si voleu viure en una ciutat incendiada o si voleu poder passejar en pau. Si voleu pagar les multes o l'escola de les vostres filles. El vostre Londres era arrancar rajoles i ara heu tornat a casa amb números vermells i sense cap altre esquer. Tres dies, tres, d'aldarulls i de renou, de foc de camp, de fer el mec carregant-li el preu del vostre vandalisme a la Catalunya que estimeu tant i als catalans a qui tant dieu defensar. Ni en el vostre millor moment, ni en la vostra màxima propaganda, no heu arribat als objectius que vosaltres mateixos us vau proposar. Bancarrota política, desfeta moral. I ara allargueu tres dies el cap de setmana per no haver de tornar amb aquesta cara de losers de merda a casa.
