La del PSOE va ser anit una derrotada victòria, una revàlida insuficient per la reculada de tres escons respecte als seus 123 diputats d'abril. Abans que l'escrutini arribés al 60 per cent, els socialistes mantenien amb prou feines el seu resultat de la primera convocatòria, però a partir de llavors va començar una regressió que els va aproximar als punts alts de les forquilles de les enquestes que en les dues últimes setmanes anticipaven ja una pèrdua de terreny. Amb això es trenca la línia ascendent en el suport electoral que els comicis encadenats d'abril i maig marcaven per als socialistes, però hi ha a més un rotund fracàs en les seves expectatives.

El PSOE queda molt lluny dels 140 diputats amb els quals Sánchez i els seus harúspexs caldejaven la repetició electoral. Està fora també de les límits d'entre 133 i 150 que anticipava Tezanos, que ahir no va tenir el seu millor dia en fer-se visible que, a diferència d'abril, la de l'últim CIS era una foto vella.

Massa estrès electoral per a cap rendiment. Els socialistes podran recórrer al consol que Iglesias pateixi un retrocés major com a càstig a la seva ambició destructiva. Sánchez porta també la penalització de la culpa compartida, a la qual cal afegir una altra que està més enllà dels números i que afecta la seva figura institucional. El president, que seguirà sent-ho en funcions durant molt de temps, no rendibilitza el suposat avantatge de la seva posició de poder ni aconsegueix millorar els resultats a la segona, cosa que sí que va aconseguir Mariano Rajoy el 2016.

Des d'avui mateix, el líder socialista s'enfronta a la pertinaç exigència de retirada de Pablo Casado, qui en ensumar la possible regressió es va anticipar a demanar la renúncia de Sánchez si el PSOE retrocedia respecte a l'abril. El pitjor, però, per a l'encara president és afrontar la complicada negociació que s'acosta des d'una posició més feble que la de la primavera.