11 de novembre de 2019
11.11.2019
Diari de Girona
 
 
OPINIÓ

Una sola victòria

11.11.2019 | 01:48
Una sola victòria

He llogat el Palau Sant Jordi per aquest vespre. He organitzat una festa. Hi he convidat Puigdemont, que tindrà un dia de permís extraordinari per tornar a Barcelona; Junqueras, que tindrà unes hores de permís penitenciari, Santiago Abascal, Pablo Iglesias, Mariano Rajoy, les companyes de la CUP, Pablo Casado, Pedro Sánchez i Quim Torra; i tots ells vindran amb els seus respectius amics i familiars perquè encara que sigui la darrera, Espanya encara té, unida en la seva concepció més àmplia, una gran victòria comuna a celebrar: i és el naufragi, la desfeta, la monumental castanya de Ciutadans, i molt personalment d' Albert Rivera.

Els partits i persones que he convidat al Palau tenen tots ells idees diferents i contraposades, i la situació entre l'independentisme i l'Estat s'ha tensat tant que, malgrat que no hi hagi cap camí ni solució que no passi per acceptar la Llei, les tensions no només són polítiques sinó que són personals, molt personals. Però equivocats o encertats, empresonats o fugats, hiperbòlics o moderats, tots i cadascun dels meus convidats d'aquesta nit, que han confirmat l'assistència, s'estimen en alguna mesura el que defensen. A l'hora de vendre-ho, pot ser que hi posin més pa que formatge, i que facin les seves trampes, però hi ha un amor de fons que els defineix i els explica, que els justifica, i que fa que sigui noble la seva dedicació a la política.

No és el cas d'Albert Rivera, que es va presentar a les eleccions amb l'argument de ser el partit frontissa que havia de permetre governar PP i PSOE sense haver de pactar amb els nacionalismes perifèrics, i s'ha comportat en canvi con la guineu que ve a beure's la sang dels óssos que es barallen. Res no s'estima, l'Albert Rivera. Ni la gent, ni Catalunya, ni Espanya. No s'estima ni el seu propi partit. La política li ha donat finalment la puntada de peu al cul que fa anys que mereixia.

Espanya es podria refundar en la celebració d'aquesta derrorta. Entre oposats, per radicals que siguin, sempre hi ha una possibilitat d'entendre's, perquè des del teu amor pots entendre l'amor dels altres, i els grans pactes de la Història és així com s'han gestat: a Espanya durant la Transició i també -per posar un exemple especialment sanguinari- a Irlanda del Nord. El reverend Ian Paisley no va ser l'home més flexible del món, ni el més raonable, però al final es feren fins i tot amics amb McGuinness.

Rivera no s'ha estimat mai res i tot ho ha administrat amb cinisme. Confesso que, animat pels sondejos andorrans d' El Periódico, vaig arribar a creure divendres i dissabte que la festa seria encara més grossa i que Ciutadans no arribaria ni als 10. Bé, la festa no ha estat finalment tan brillant, però caure de 57 a 10 no és pas poca cosa.

Evidentment no he llogat el Sant Jordi ni he convocat cap dels convidats que anunciava als primers paràgrafs, però els puc assegurar, perquè he parlat amb molts d'ells, que comparteixen el meu sentiment per la derrota.

D'altra banda, les dues grans preguntes que va deixar-nos la nit d'ahir son si Pedro Sánchez tindrà el nervi de continuar malgrat el seu evident error de forçar la repetició electoral -mal aconsellat per Iván Redondo- i si Pablo Casado entendrà el rol que els espanyols li han atorgat: perquè en cada elecció, els ciutadans no només donen un resultat a cada partit, sinó que li donen també, i sobretot, una responsabilitat. I la responsabilitat que els espanyols li han encomanat a Casado és que governi amb el PSOE -potser sense Sánchez- i que tots dos partits junts, des de la moderació i la centralitat, demostrin que el bipartidisme continua sent útil i salvin la democràcia de l'amenaça populista.

No crec que res de tot això passi, perquè tenim uns líders molt mediocres. No crec que Pedro Sánchez entengui que només pot pactar amb el PP. No crec que Casado entengui què és el poder, ni la democràcia, ni per descomptat el mandat que li han donat els espanyols, que és difícil d'assumir però ben clar. S'imposarà l'argument que un pacte entre PP y PSOE donaria ales a Vox. És un argument fals. Queda Espanya ingobernable? Sí, però per manca de talent i de generositat. I és la manca de talent i generositat -i no els resultats d'una nit electoral, el que provoca que les persones, les famílies o els Estats col·lapsin o s'ensorrin.

I cal dir, i cal dir-ho de veritat, que vivim molt bé, que ens va tot millor que mai, i que ni l'independentisme a Catalunya ni els altres populismes a la resta de l'Estat, tenien ni tenen cap justificació per fer tota aquesta demagògia fatalista. No calia aquesta exageració, aquest renou de criatures consentides. Massa excedent, massa benestar, massa viure bé ha fet que com no teníem problemes, ens els haguem acabat inventant. Som una colla de ximples!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit