12 de novembre de 2019
12.11.2019
 
 
· L'ANÀLISI DE LES ELECCIONS

L'esquerra: d'elecció en elecció fins a la derrota final?

12.11.2019 | 00:10
L'esquerra: d'elecció en elecció fins a la derrota final?

En calent, en el fragor d'una nit de recompte, de sumes i restes, de declaracions precipitades, l'ascens ultrasònic de Vox a les urnes va ser un xoc, fins i tot per a Santiago Abascal i companyia: els punxen i no els surt sang. En fred, l'endemà, l'ascensió ultra esdevé un drama nacional: un partit que en el primer punt del programa defensa la «suspensió de l'autonomia catalana fins a la derrota sense paliatius del colpisme [l'independentisme]»; que vol «limitar», en la mesura de «tot el possible, la capacitat legislativa autonòmica»; que proposa la «deportació dels immigrants il·legals als països d'origen»; que aposta per la «derogació de la llei de violència de gènere» i que planteja la «reducció de la despesa pública europea» té el suport de 3.640.063 electors –243.026 dels quals són catalans i , d'aquests, 18.425 gironins– i 52 diputats. Per pes aritmètic, els correspon un lloc a la mesa del Congrés, l'òrgan que marca els temps i les condicions del debat parlamentari; podran impulsar iniciatives legislatives i tindran veu i, pitjor encara, vot, en la renovació del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional, sempre en el supòsit que de la XIV Legislatura en surti un govern.

Plaga extremista

La plaga extremista que infecta el planeta –Trump als EUA; Bolsonaro al Brasil; Salvini a Itàlia; Meuthen a Alemanya; Le Pen a França; Orbán a Hongria...– a Espanya ha trobat en Vox el virus perfecte que esclata en el moment oportú: amb la conflictivitat territorial no resolta i a flor de pell, amb la desacceleració-recessió-depressió econòmica trucant a la porta i amb els ciutadans cansats de la política i dels qui la fan. I amb l'esquerra estabornida, que sobreviu de la por que inflingeix la dreta extrema a bona part de l'electorat, l'únic missatge creïble que ha sabut difondre el PSOE de Pedro Sánchez, que ni de lluny està enfonsat, però que surt del 10-N força tocat, per molt que hagi salvat els mobles a mitges.

El socialisme no engresca

El socialisme obrer no engresca Ebre enllà i, el català, pateix una fuga de 171.675 vots al Principat (-134.283 a Barcelona; -16.432 a Tarragona; -13.035 a Girona i, finalment, -7.925 a Lleida). Tampoc ho fa la (ja vella) nova política d'Unides Podem i les seves marques territorials: Iglesias perd més de 600.000 vots a Espanya i Colau –la marca electoral morada, a Catalunya, és l'alcaldessa de Barcelona i prou–, 69.000. I punxa ERC. Guanya, però punxa, doblement: retrocedeix de 150.458 vots i veu com JxCat, amb Carles Puigdemont al capdavant per molt que es presenti Laura Borràs, guanya gairebé 27.000 sufragis i un diputat (passa de 7 a 8). Els plans d'ERC passaven per precipitar una avançament electoral a Catalunya des del convenciment que el 10-N els confirmaria com el «pal de paller» de l'independentisme. Però la troupe de Waterloo els l'ha tornada a jugar, amb l'ajuda inestimable de la CUP, que entra al Congrés amb dos diputats a costa, principalment, d'ERC. Si acaba havent-hi eleccions autonòmiques abans d'hora, ningú, i Esquerra menys, pot descartar una victòria de Puigdemont: l'epidèmia extremista a Espanya insufla vida a la proposta rupturista del d'Amer; per contra, fa trontollar l'independentisme més possibilista i més assenyat que promulga Esquerra des que el 155 es va desactivar amb la investidura de Quim Torra i la posterior formació de govern, la primavera del 2018. L'extravagant pinça política JxCat-CUP ha resultat efectiva.

Així les coses, l'esquerra afronta les negociacions per a la configuració d'un govern a Espanya més dèbil que fa set mesos i amb una pressió afegida per al presidenciable Sánchez: el retorn a la Moncloa serà ara o mai, perquè una tercera convocatòria electoral el situaria en la senda d'Albert Rivera, el més que perdedor del 10-N, ja jubilat de la política. Per governar, l'encara president en funcions –que ja ha dit, per boca del ministre i home de confiança José Luis Ábalos, que no compta amb el PP– haurà de buscar el suport dels grups minoritaris i, especialment, dels nacionalistes bascos del PNB i, sí, d'ERC –Gabriel Rufián, que no diu ni mu sense el permís d'Oriol Junqueras, ja ofereix diàleg, amb el PSOE i amb Podem. Qualsevol moviment en aquesta direcció serà interpretat com una cessió al separatisme per part de la dreta, que sap que la presidència de Sánchez els brindarà una oposició plàcida com poques. Això sí, el PP de Casado, que surt de la UCI però que ni de lluny ha recuperat la forma exhibida en eleccions passades, haurà de cobrir-se bé les espatlles: al més mínim descuit Vox atacarà sense pietat amb l'objectiu d'arribar encara més fort a les properes eleccions generals.

L'estratègia

L'estratègia que adopti l'esquerra (espanyola i catalana) les properes setmanes marcarà l'esdevenir de la legislatura futura. En funció de la capacitat de resistència contra els discursos frontistes que formula la dreta (espanyola i catalana), Espanya serà o no governable. De la mateixa manera que al PSOE li costarà justificar un eventual suport d'Esquerra, als republicans els plouran crítiques enverinades per part de l'independentisme rupturista de Puigdemont i de la CUP a tort i a dret si ajuden el PSOE en res.

A efectes electorals, l'escenari present –no massa diferent de l'immediatament passat– beneficia els partits abonats a la tensió. Però –i Puigdemont i la CUP ho saben– si fa uns dies la «república catalana» era remota, ara és regalàctica, per mor del creixement del PP i l'engrandiment de Vox. La soca espanyola del virus ultra es reprodueix a la velocitat de la llum quan pel mig hi ha banderes. «Fins a la derrota sense paliatius del colpisme», defensa Vox, com el PP. L'esquerra, debilitada i commocionada, a Espanya i a Catalunya, se la juga. O govern, o més eleccions i qui sap si derrota final.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit