Espanya, país de toros i de toreros, va assistir, al setembre, a una nova petició d'alternativa per part del president en funcions Pedro Sánchez. Noviller de la política que se la va jugar, amb èxit, en la moció de censura a Mariano Rajoy l'estiu del 2018, Sánchez (Castejón) volia ser matador, fart que les Unides Podem de Pablo Iglesias i els Ciutadans d'Albert Rivera -ara sí: el gran fiasco- no l'ajudessin a ocupar quatre anys més el palau de La Moncloa. «Eleccions», va dir el destre socialista des de la convicció que ahir, 10-N, diumenge de tardor gèlid, sortiria de la plaça a les espatlles dels electors. Sánchez -més temerari que el mestre José Tomás- confiava tallar cua i orelles, però la presidència, que ahir requeia sobre els 36,8 milions d'electors amb dret a vot -la participació va superar el 69%- li negava l'honor: el PSOE guanya les eleccions amb 120 diputats, tres menys que el 28 d'abril.
El maldecap del PP
Però la dreta, i sobretot la ultradreta, pugen, no prou per formar govern -el resultat llastimós de Rivera els ho impedeix-, però de manera notable, ja que el PP guanya 22 diputats i arriba als 88 (Casado is not dead) i Vox s'emborratxa d'escons, en guanya 28 (!), se situa en els 52 (!!) i es confirma com el gran maldecap dels progressistes i del partit que un dia van presidir Manuel Fraga, José María Aznar i Mariano Rajoy, que sent l'alè del toro al clatell. A l'ala conservadora espanyola, al país del sol i sombra, Santiago Abascal és, amb perdó, el putu amo. I amb ell, el bloqueig persisteix i la distància entre l'esquerra i la dreta s'escurça (158 a 150 diputats). Pedro Sánchez ha evitat una mocadorada sonada però no ha fet bona feina; tampoc triomfa Unides Podem, que perd set diputats i que ja es deixa estimar pel PSOE amb l'argument de frenar els ultradretans de Vox. Iglesias, que culpa el candidat del PSOE de tots els mals i el fa responsable de l'emergència del partit verd llampant, no va trigar ni cinc minuts a proposar un govern de coalició als socialistes.
«Bona nit i visca Espanya!»
«Bona nit i visca Espanya!». Les primeres paraules pronunciades pel líder de Vox, la tercera força en nombre de diputats al Congrés, van ser, a banda de presumibles, reveladores. Vox, la força ultra que ha obtingut dos escons a Barcelona, que ha guanyat les eleccions a Múrcia i que governa a Andalusia i a l'Ajuntament i la Comunitat de Madrid, ha irromput a base de fer de picador de la política. És la reacció furibunda a l'independentisme i el refugi dels espanyols emprenyats amb el sistema. Abascal és el Donald Trump castís, que vesteix millor i es pentina més bé, però que pensa i parla igual. Espanya, primer. «¡A por ellos!», cridaven enfervorits els seguidors concentrats davant la seu del partit, a Madrid. Més «pàtria» i més «llibertat», els prometia Abascal, tota una declaració d'intencions.
«Referèndum perdut»
Amb els números a la mà, i en el supòsit que hi hagi president els propers mesos, la legislatura, si arrenca, serà de traca i mocador. Aprovar un pressupost serà pitjor que torejar un semental de mil quilos; legislar, més inusual que indultar un toro, perquè Vox seguirà picant, castigant l'eventual nou govern i -Casado ho sap-, el PP a la mínima que pugui. Amb Vox al darrere la reacció dels populars és imprevisible. Contindran els nervis o es deixaran endur pel tsunami Abascal? Gosaran facilitar la investidura de Sánchez, la més plausible entre escenaris impossibles? Les paraules pronunciades ahir per Pablo Casado, una de freda i una de menys freda: «Sánchez ha perdut el referèndum» i «Espanya no pot ser hostatge dels seus interessos personals», va dir primer. «Esperarem a veure què proposa» i «exercirem la nostra responsabilitat i alternativa», perquè «Espanya no pot esperar més» la formació d'un govern, va afegir.
Govern «sí o sí»
Rivera, que comparteix cognom amb una nissaga de toreros il·lustres, va rebre la mocadorada de la nit. Dels 4,1 milions de vots obtinguts el 28-A s'ha quedat amb 1,6: n'ha perdut més del doble. Passades les onze de la nit i escrutada la pràctica totalitat dels sufragis, assumia la patacada i lligava el seu futur polític a allò que decideixi l'executiva taronja -plena de dirigents afins-, primer, i a allò que dirimeixi un congrés extraordinari, més endavant.
A la distensió política no se l'espera en la nova legislatura, que sembla condemnada a ser de curta durada. Ho deia Casado: «Espanya ha tingut un mal resultat per a la governabilitat». Al carrer Ferraz de Madrid, els simpatitzants socialistes deien que «con Iglesias, sí»; ningú no cantava «con Casado, no». El guanyador, el «torero» que es va llançar a l'arena, deia que l'objectiu és «formar un govern estable» i «progressista». I apel·lava a la «generositat» i «responsabilitat» dels partits per fer possible el desbloqueig. «Sí o sí». I olé.
