Persisteixen els blocs, amb ajustada majoria aritmètica simple de l'esquerra respecte la dreta, ja que PSOE, Podem i el Més País d'Íñigo Errejón acaparen, plegats, 158 de 350 diputats, mentre que PP, Vox i Cs en sumen 152, uns guarismes que confirmen que al Congrés dels Diputats res torna a ser absolut i que s'imposen acords fins ahir improbables i abstencions sobre el paper impossibles per investir nou president en segona votació, quan amb un vot més a favor n'hi ha prou. Sánchez haurà de trucar la porta dels nacionalistes bascos i qui sap si les del Partit Reformista Càntabre de Revilla, de Coalició Canària-Nova Canària i dels nouvinguts de Teruel Existe i del Bloc Nacionalista Gallec. Aquests cinc partits li aportarien 12 diputats i farien viable la investidura sempre i quan algun partit independentista s'avingués a abstenir-se (ERC, que té tretze diputats? En canvi, l'opció de JxCat de Torra i Puigdemont sembla forá menys probable). L'anhelat desbloqueig no ha arribat, però sembla poc probable que un candidat alternatiu a Pedro Sánchez puguir arribar a la Moncloa. Així les coses, l'argument de frenar un Vox embaladíssim serà recurrent, aquests dies, sobretot entre les forces d'esquerres. Es donen per descomptats contactes entre Unidas Podemos, Més País i el PSOE per aconseguir formar govern.

Asseveraven Iglesias, a Madrid, i Ada Colau, a Barcelona, que l'entesa és obligatòria, peremptòria. En la mateixa línia s'expressava l'altre outsider de la nit, Íñigo Errejón, que amb tres diputats entra al Congrés. Però a Madrid, off the record, la idea d'una coalició a l'alemanya entre PSOE i PP no es descarta.