Si Pedro Sánchez hagués vingut a l'auditori Irla per darrere s'hauria topat de nassos amb el flamant monument als Manaies i hauria arrencat a córrer pensant que havia sigut teletransportat al 1940 i corria perill de ser pres i conduït a picar pedra al Valle de Los caídos, per roig. Els seus assessors, al cas del perill, el fan arribar per la plaça de l'Hospital. No sé què és pitjor. En lloc del monòlit es troba només d'entrar un grup de dones que al crit de "guapo!" se li tiren a sobre, el petonegen, li regalen clavells, li repeteixen que és guapo i li fan fotos. No es veia res així des que Jorge Negrete va arribar a l'estació d'Atocha i les mosses madrilenyes el van assaltar: el pobre mexicà va fugir com va poder, però els dies següents per Madrid es venien com relíquies els botons que li havien arrencat. Els de la bragueta a preu doble. No sembla que a Pedro Sánchez -una vegada s'ha pogut desfer de les fans, sempre amb un somriure que això són eleccions- li falti cap botó, i a més a la bragueta duu cremallera.

És cert que dir-li "guapo" a un polític ha perdut tot significat des que en alguns mítings les senyores de Serrano li ho cridaven a l'Aznar, però Pedro Sánchez deu ser el primer líder que disposa de groupies allà on va. Ja pot parlar Paneque, ja pot parlar Iceta, que no li treuen l'ull de sobre i li fan fotos robades que després comenten entre elles amb visible torbació -"ooooh, has vist en aquesta com està?"-, alienes al que es diu a l'escenari. I no deu ser que Iceta no s'hi faci: en un moment donat el líder socialista català s'exalta i aixeca la veu, cosa que provoca crits i aplaudiments del públic, cosa que a la vegada excita més Iceta, cosa que exalta el públic... hem entrat en un bucle. Temo que un i altres acabin xisclant, aplaudint, levitant. Però aquest ritme no el podia aguantar ni Iceta, a Déu gràcies, i cedeix el micro a Pedro Sánchez -això que ha sortit del públic era "queremos un hijo tuyo"-, els crits de "Pedro, Pedro" ressonen a l'auditori, i Pedro comença repetint diverses vegades que "cal posar-se drets", però deu ser una metàfora perquè tothom continua assegut. Després assegura que el PSOE té "un full de serveis en favor de les llibertats", i em ve al cap la seva recent imatge compartint míting amb Felipe González, el qual al seu torn ha quedat instal·lat en la meva memòria a les portes de la presó de Guadalajara, abraçant solidàriament dos condemnats per terrorisme d'estat. Els fulls de servei, com els de ruta, els carrega el diable.

El míting finalitza amb els tres protagonistes junts a l'escenari i Miquel Iceta aixecant el puny, com li toca fer cada vegada que hi ha eleccions i recorda que el seu partit és socialista. Coses més rares han vist aquests ulls que s'han de menjar els cucs: una vegada ho vaig veure fer a l'alcalde Nadal.

Llavors ja es desferma la desbandada, i no hi ha persona o animal del sexe femení que no es busqui un selfie amb en Sánchez, un ja no sap si és un polític, un torero o un participant d'O.T. I allà el deixo. Potser si algú passa avui per l'auditori encara l'hi trobi, amb el somriure petrificat i armant-se de paciència, que no sé si ho he dit, però això són eleccions.