El gran error de Compromís amb Girona és el nom. Als partits convencionals la paraula «compromís» els produeix tanta urticària com al Tenorio. Una altra cosa seria Amiguisme amb Girona, o Enxufisme, o Partidisme, expressions que haurien sigut benvingudes i els polítics els haurien acceptat com uns dels seus. Compromís, no. La política està renyida amb el compromís i permetre que uns nouvinguts intentin canviar les coses era un risc massa elevat.

La política municipal es fa des dels despatxos, és allà on els regidors entenen les necessitats dels ciutadans. Treuen el cap per la finestra i saben si convé un restaurant penjant a l’Onyar, es repinjolen a la butaca i se'ls acut comprar un fons d'art, es tallen les ungles i se'ls apareix un pla per convertir la Devesa en una postal, es miren les sabates i hi veuen el Barri Vell transformat en parc temàtic. Els compromesos de Compromís, en canvi, procedents d'entitats veïnals, associacions ciutadanes i xacres semblants, es passen el dia al carrer i en contacte amb els veïns, cosa que els inhabilita per a cap càrrec municipal. A uns quants d'ells ja se'ls va haver d'impedir l'entrada en un Ple Municipal quan el volien seguir des del públic, creient els molt il·lusos que l'ajuntament és la casa de tots.

Per això no se'ls ha convidat apenes a debats, només faltaria que els ciutadans s'assabentessin que qualsevol pot intentar canviar les coses. No sempre és fàcil silenciar- los, però afortunadament el sistema -orquestrat perquè el pastís se'l reparteixin sempre els mateixos- disposa de maquinària per aquests casos. Quan no és l'ajuntament qui els impedeix celebrar un acte al carrer amb arguments legalistes, són els organitzadors de debats -del barri de l'Eixample a TV3, arreu s’hi han trobat- que inventen normes ad hocperquè hi participin els partits-de-tota-la-vida però no els veïns que s’agrupen per mirar de millorar la seva ciutat. Tot sigui perquè les coses segeuixin igual, tant a Girona com a Catalunya.