26 de maig de 2019
26.05.2019
Diari de Girona

No oblidem que és només una cooperativa

L'autor lamenta que les eleccions municipals s'hagin convertit en una etapa més del procés, fins al punt que molts votants pensin en clau global en lloc de valorar quina és la millor opció al seu municipi

26.05.2019 | 00:28
No oblidem que és només una cooperativa

Deia en Julio Camba, i ja em perdonaran la insistència a citar el periodista gallec, que una ciutat és com una enorme cooperativa: ja que un no pot tenir a casa seva un parc privat o un teatre particular, se'n va -en el meu cas- a Girona, a passejar per la Devesa o a veure cada Nadal la mateixa i soporífera funció dels Pastorets al Teatre Municipal.

Avui, doncs, es tracta de decidir qui dirigeix la cooperativa, per més que tinc la impressió que el vividor d'en Camba pecava d'optimista, o potser és que en els seus temps els alcaldes es comportaven efectivament com a empleats dels ciutadans. Un, més pessimista que l'antic periodista, tendeix a creure que avui decidirem qui serà la persona que durant els quatre anys vinents farà el que li donarà la gana amb la cooperativa/ciutat/població, amb criteris més polítics que no de necessitat ciutadana.

És clar que algú pot adduir que els criteris polítics de l'equip de govern d'un ajuntament que pretén mantenir-se al poder han de ser precisament acontentar el nombre més gran possible de ciutadans, no en va -de moment- encara funciona l'axioma un ciutadà/un vot. Però les coses no són tan senzilles, sovint s'imposen les estratègies polítiques de més ampli abast. Si sempre ha sigut així, més ho és en aquesta ocasió, quan en la majoria de ciutats, inclús en la majoria de pobles, fins i tot els més petits, el que es dirimeix és tenir un alcalde independentista o constitucionalista. Només s'ha d'haver seguit la batalla de Barcelona, que ha deixat quasi petita la batalla d'Anglaterra, per adonar-se que aquestes municipals són molt més que municipals.

Caminant pel cantell

Només cal mirar enrere per comprovar que les accions que més es recorden dels ajuntaments i els seus alcaldes durant els darrers quatre anys tenen a veure amb el procés. Des de l'aprovació de mocions completament inútils que sobrepassen les competències municipals, fins a canvis de nom de places i carrers, col·locació o retirada de pancartes i banderes, o col·locar-se al davant de la multitud per tallar carreteres o vies.

Tenint en compte aquest passat recent, a ningú no ha d'estranyar que els comicis que se celebren avui siguin una nova lluita -una més- de les dues forces que des de fa temps polaritzen la societat catalana. Que ningú pensi que unes eleccions municipals són una altra cosa, que el que s'hi dirimeix no té res a veure amb els grans debats polítics. Que ningú ho pensi o se li haurà de recordar que van ser precisament unes eleccions municipals les que van provocar la caiguda de la monarquia i l'adveniment de la II República l'any 1931.

Ja que absolutament res més, el procés ha aconseguit fer creure a un bon nombre de catalans que en aquestes eleccions municipals en lloc de decidir qui dirigirà la cooperativa estem a punt de prendre una decisió que ens marcarà el futur com a poble. Molts catalans se senten avui com el de la magnífica il·lustració d'en Pol Valero que acompanya aquesta crònica: caminant perillosament pel cantell d'un got, a punt de caure a dins o a fora d'aquest sense saber quina de les dues opcions és més perillosa.

Ja sé que és tard per demanar-ho, però potser seria hora de tornar a encarar les eleccions municipals -i les autonòmiques, i les generals...i les europees que també se celebren avui encara que poca gent hi pensi, excepció feta dels candidats- com una oportunitat de millorar la vida a les ciutats, als barris, al carrer, i deixar de pensar que cada any tenim no menys de dues cites històriques que han de canviar el futur de Catalunya i blablabla.

Tenir permanentment al pensament les grans paraules dels presumptes grans líders ens està fent oblidar que aquests no són res, que som els votants els qui hem de procurar per nosaltres. Per finalitzar tal com hem començat, ho va explicar molt bé en Julio Camba quan va escriure que «jo preferiré sempre l'estàtua d'un home insignificant feta per un gran escultor, a l'estàtua d'un gran home feta per un escultor insignificant».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit