28 de maig de 2019
28.05.2019

Els grans derrotats

28.05.2019 | 01:02

Carles Puigdemont ha estat el gran derrotat d'aquestes darreres eleccions municipals a Catalunya. La seva victòria al Parlament Europeu és un miratge, buit de contingut real i que només té un cert valor simbòlic, i molt relatiu si prenem en consideració que els espanyols -i els catalans no som en això una excepció- fem servir les europees per evacuar el nostre vot més estrafolari i «contra tot», en la creença que ens surt gratis.

Però quan els catalans hem hagut de decidir a qui donàvem el poder real, a qui confiàvem la gestió de la nostra vida pública, que directament afecta les nostres famílies, hem votat Esquerra Republicana com a partit central del sobiranisme i el Partit Socialista com a referència bàsica de l'àmbit constitucional. La idea que Puigdemont ha guanyat i la vella Convergència ha perdut, que ahir ja feien córrer els intel·lectuals a sou del processat rebel, és falsa i cínica, perquè tant de la candidatura del Congrés com de la de l'Ajuntament de Barcelona -entre tantes altres llistes i candidats- Puigdemont n'havia purgat els dissidents per posar-hi els seus: Elsa Artadi a Barcelona i Laura Borràs a Madrid, ambdues amb resultats penosos, els pitjors de la història de Convergència, són apostes personalíssimes del fugat de Waterloo, a qui els independentistes han reservat l'intranscendent vot de la llàstima, i només el de la llàstima; i és així que en les eleccions que de veritat importen Junts per Catalunya ha perdut bous i esquelles fent un autèntic paper d'estrassa.

La derrota, lenta però inexorable, de l'enfrontament directe amb l'Estat, i de l'absurda idea que existeix la república catalana, inclou també el fet que Jordi Graupera hagi quedat lluny d'obtenir representació a l'Ajuntament de Barcelona. La moderació com a única forma possible de fer política s'imposa amb claredat a Catalunya i a Espanya: l'èxit d'Esquerra, la recuperació del PSC, que Pablo Casado recuperi i retingui Madrid, de nou centrat i havent-se desmarcat de l'aznarisme atroç per continuar la millor herència del president Rajoy, l'esfrondament de Podem i dels seus mariachis i la pólvora mullada en què una vegada més ha quedat l'oportunisme de Ciutadans, són tots ells resultats que cal llegir en el mateix i únic sentit que només des del centre tranquil, i amb vocació majoritària, es pot construir futur en les societats avançades.

No van ser els resultats de la meva vida, ni trobo raonable que una ciutat com Barcelona menyspreï un candidat com Manuel Valls, però podem començar a pensar que potser la malaltia comença a remetre i els catalans hem decidit pensar una mica abans de votar. No gaire, però una mica. Baixa la febre, baixa la inflamació, i s'obren espais de silenci intel·ligent entre la cridòria. Vet aquí l'hora de començar a teixir solucions.

Si Torra va dir la setmana passada que «Barcelona ha abdicat i Girona ha assumit la capital de Catalunya», Jordi Graupera declarà la nit de diumenge que els barcelonins havíem votat «rendició». Tots dos tenen el mateix problema amb la realitat i no entenen que vivim molt bé, que no tenim cap problema, que els problemes entre Catalunya i Espanya s'assemblen més a un Barça-Madrid que a la tragèdia que ells volen significar. Espanya per a Catalunya i Catalunya per a Espanya ha estat una sensacional història d'èxit i de prosperitat, sobretot els darrers 50 anys, i és fer comèdia, demagògia i mentir voler-ho negar. De problemes sempre n'hi haurà. D'angoixa sempre en patirem i l'angoixa ben canalitzada és un dels motors més fèrtils de la Humanitat. Però aquest drama que volen fer veure que vivim, aquest Podem, aquesta CUP, aquest fugitiu que es va escapar com una rata després d'haver embolicat innecessàriament la troca, permetent impassible que altres paguin amb la presó el preu de la seva monumental enredada, aquesta tristesa desoladora no existeix, no hi ha cap motiu per propagar-la i més aviat respon a motivacions personals de tanta gent sense propòsit ni articulació moral que necessita la gresca col·lectiva per sentir que la seva té algun sentit.

El renou que caldria per fer la independència, comptant a més a més que en el darrer moment perdríem, no val en absolut la pena, i vivim tan bé, i tan suau, que en qualsevol conflicte és molt més el que hi tenim a perdre que el poc que de fet hi podríem guanyar. El projecte independentista no és de persones raonables, centrades, que hagin entès de quina qualitat humana estem fets els catalans. Com a país ens surt molt més a compte que aquests exaltats es busquin per fi una feina raonable, un psiquiatra que els ajudi a no sentir veus de matinada i un hobby que els ocupi el temps lliure; que no pas aquest permanent i ridícul simulacre de revolució sense justificació ni esperança, que ni duu enlloc ni hi insisteixen per res més que per poder continuar saquejant cínicament la Catalunya -càtedra Josep Termes, per citar un cas- que tant tenen la barra de dir que volen salvar. Quins lladres! Quin escàndol! No tenen ni l'èpica dels bandolers: són tolits de cos i ànima, trilers de baixa estofa fent l'agost amb els teus sentiments.

I tot i que la banda encara no ha caigut, tenim els retrats de tots ells enganxats a la paret.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit