«Fa 14 anys que visc a Girona però no puc votar, algú decidirà per mi»

Gaissiry Sow fa 14 anys que viu a Girona. Als 7 anys va aterrar, juntament amb la seva mare i una germana petita, al barri de Can Gibert del Pla procedents del Senegal per a reunir-se amb el seu pare. Ha fet la seva vida a cavall dels barris de Can Gibert, Santa Eugènia i Montilivi: va aprendre català a l’escola Montfalgars, va estudiar l’ESO a l’institut Santa Eugènia i ara, després de fer un cicle formatiu de Grau Mitjà en Gestió Administrativa i un Grau Superior en Administració i Finances a l’institut Montilivi, vol matricular-se a la universitat.

A Girona, tant ella com la seva família hi han plantat les arrels. Però tot i ser «casa» seva, no podrà votar en les properes eleccions municipals del 28-M perquè encara no té la nacionalitat espanyola. «Sento una barreja de tristesa i frustració, és com si m’estiguessin recordant contínuament que no soc d’aquí», lamenta. «Miro els cartells i les promeses electorals però ja no hi veig paraules, ni cares ni partits, només algú que em diu: això no és per a tu, perquè tu no pots votar», assegura. «El meu vot no em correspon quan m’hauria de correspondre, les decisions que prengui el proper alcalde m’afectaran perquè visc aquí», afegeix. En aquest sentit, reclama que «l’únic requisit que hi hauria d’haver per a poder votar hauria de ser residir al municipi i tenir la documentació en regla». «Estic obligada a pagar impostos però no tinc dret a votar», denuncia.

Entre el seu entorn més proper, admet, han deixat de parlar d’aquest «dret prohibit»: «És inútil». El seu compromís amb Girona va més enllà i s’ha volgut involucrar amb la realitat i el teixit associatiu del barri. «Vull saber què s’està fent i què puc fer jo per ajudar», explica. Ara, és membre activa de Bokke Dialloube, una entitat nascuda a Girona de la mà de persones migrants d’origen senegalès que treballa per a la igualtat d’oportunitats de dones i nens al Senegal. «Participo en diverses trobades a nivell gironí i això m’ha permès poder conèixer què s’està fent a la ciutat», explica. A més, constata que els joves estan «molt pocs involucrats» en les associacions «del seu barri».

No poder votar, reconeix, la desvincula de Girona. «Si no tens veu ni vot en l’àmbit polític és inevitable sentir-se arraconat, i això fa que el nostre sentiment de pertinença a Girona caigui en picat», lamenta Sow. «Fa 14 anys que visc a Girona però no puc votar, algú decidirà per mi», denuncia.

El seu pare, que va arribar a Girona al 2003, tampoc podrà votar. «Fa més de 3 anys que estic tramitant la nacionalitat, és un procés molt llarg», lamenta Abou Sow, que assegura que «pels africans és molt difícil». «M’agradaria poder escollir l’alcalde de la meva ciutat», confessa. Té 3 fills nascuts aquí, encara menors d’edat, que tampoc tenen la nacionalitat espanyola. 

Tres escenaris segons l’origen

La tècnica d’incidència política de la Coordinadora d’ONG Solidàries de Girona, Núria Palomar, explica que hi ha tres casuístiques segons la procedència per a poder exercir el dret a vot. D’una banda, els ciutadans arribats a Espanya des d’un país de la Unió Europea: «Només cal que es registrin una vegada al cens electoral per a poder votar a les eleccions municipals», explica. En el segon escenari hi ha els països amb un acord de reciprocitat amb Espanya, des de Noruega a Colòmbia. «Han de tenir la targeta de resident i haver viscut aquí un temps mínim, poden ser 3 o 5 anys, en funció del país d’origen, i inscriure’s al cens cada vegada que hi ha eleccions municipals», detalla. 

En el tercer cas, es tracta de ciutadans arribats de països que no són membres de la Unió Europea ni tampoc tenen un acord de reciprocitat amb Espanya, com el Senegal, Hondures o el Marroc, que «no podran votar fins que tinguin la nacionalitat espanyola», un procés que «es pot arribar a allargar més de 20 anys», assegura. Amb tot, Gaissiry Sow lamenta que és «injust» que «hi hagi tantes diferències». 

Si pogués demanar alguna cosa a la classe política, ho té clar: «Hi ha d’haver una persona d’origen migrant que pugui atendre i acompanyar, des de l’empatia, a les persones que acaben d’arribar per a ajudar-los a fer els tràmits administratius». Tot i això, lamenta la «poca representació» en la política de les persones d’origen migrant. «Hi hauria d’haver més persones a les candidatures amb el mateix recorregut vital que nosaltres per a poder representar la nostra realitat», apunta. Això també permetria, diu, que «la política fos una opció per molts joves d’origen migrant, que tenen vocació però que no troben l’espai per a obrir-se el seu camí».

Subscriu-te per seguir llegint