Forma part d'una nissaga de quatre generacions del sector funerari que durant més d'un segle ha estat al costat dels gironins i gironines en el moment del comiat dels seus éssers estimats. Xavier Poch està ara al capdavant de la delegació territorial de Mémora a Girona després que aquesta empresa adquirís el 1999 la Funerària Poch. Des de la seva acreditada experiència parla de què ha suposat la Covid-19 tant en els difunts com en els seus familiars i com el sector i els seus treballadors s'han adaptat als canvis.

Com s'ha tractat al difunt Covid i el seu entorn?

En un primer moment durant l'estat d'alarma hi havia un màxim de quatre familiars, un comiat amb un mossèn o, si era civil, amb un professional del tanatori. Un cop oberts de nou els tanatoris, hem mantingut una sèrie de restriccions d'aforament i accessos. El problema és que l'ordre del Ministeri de Sanitat per a la manipulació i tractament dels difunts Covid no s'ha mogut. Seguim amb el mateix procediment: col·locar el difunt amb un doble sudari absolutament tancat i hermètic. I, quasi de manera immediata, posar-lo dins un taüt i tancar-lo, amb la qual cosa s'anul·la tota possibilitat de poder veure el difunt per part dels familiars.

Què ha implicat aquest procediment?

Per exemple, familiars de difunts morts en residències, amb qui feia temps que no podien tenir contacte, veien sortir un taüt que no podien obrir per reconèixer la persona que hi havia dins. Això continua un any després de l'ordre ministerial, malgrat que les garanties sanitàries s'han revisat i coneixem molt més la malaltia... Ho trobo terrible. Els difunts de Covid haurien de poder ser vistos pels familiars, ser tractats d'una manera molt més digna i, des del punt de vista del comiat, molt menys fosca.

Això afecta psicològicament als familiars? Quins efectes psicològics deixa la pandèmia?

En la meva opinió generarà dols molt més traumàtics i, de ben segur, que tindrà efectes sobre la societat i la cura mental de les persones. Fins ara tendíem a barrejar i confondre el dol amb la depressió i, associàvem els símptomes de l'una i l'altra donant-los tractaments i solucions similars. Doncs no. Avui en dia tenim clarament identificat dins de la psicologia que hi ha un aspecte de resolució vital en la societat davant la pèrdua d'una persona que és el dol.

S'ofereix una atenció especialitzada?

Hi ha professionals que saben ajudar i acompanyar a les persones que tenen problemes amb la superació adequada del procés de dol. Està demostrat que el dol es comença a generar en el moment en què hi ha una malaltia que sabem que és complicada de resoldre, en una fase prèvia a la mort d'un ésser estimat. Tot això es desencadena en el moment de la defunció. Per tant, limitar o anul·lar aquesta manera d'iniciar el dol des del punt de vista psicològic afectarà les persones que han tingut pèrdues amb difunts de Covid.

Com ajuden a superar aquests diferents dols?

Les empreses, en general, cada cop hem de tenir més implicació social i no podem viure al marge de la societat en què operem. El servei funerari és un àmbit sensible socialment, per la qual cosa des de Mémora encara ens en sentim més responsables. En aquest sentit, des de fa molts anys, hem detectat que hi ha àmbits d'actuació sobre el dol, les malalties cròniques, l'acompanyament d'aquestes malalties i l'acompanyament posterior a la defunció... I ens agrada ser-hi precisament per aquesta responsabilitat social que et comentava.

Quins projectes està desenvolupant Mémora?

Fa anys que volem treballar en grups de dol i, en breu a Girona, n'engegarem un i ens fa molta il·lusió. La pandèmia havia obligat a endarrerir-lo perquè aquests grups solen ser presencials i tutelats per un professional, però confiem que aviat recuperarem certa normalitat amb les mesures de seguretat que imposa la pandèmia. Es tracta d'acompanyar d'una manera diferent a les persones que pateixen una pèrdua, sigui per Covid o per altres causes. També és cert que cada cop tenim un major reconeixement del dol i estem veient que existeixen uns dols més específics a la nostra societat.

No totes les situacions són idèntiques...

No, per suposat. També treballem amb el dol perinatal: tenim un projecte a Girona per a la pèrdua en el procés de gestació i fins als pocs mesos del naixement. És un dol molt específic que no té res a veure amb el dol habitual d'una persona adulta. També col·laborem en un grup de dol que treballa al voltant de les víctimes del suïcidi. En aquest cas, el dol que es genera és també molt diferent i està marcat pel sentiment de culpabilitat, d'haver pogut fer el que no s'ha fet... Aquest sentiment de pèrdua és molt més complex i ajuda moltíssim tractar-lo d'una manera específica i oferir suport en un entorn molt més concret.

Tenen altres projectes?

Sí. Un dels que més il·lusió ens fa és conjuntament amb el Parc Hospitalari Martí i Julià de Salt, on col·laborem en donar suport a les famílies en casos de malalties que estan ja en estadis crònics avançats i en procés de cures pal·liatives. En aquests moments cal acompanyar a les famílies d'una manera molt empàtica i sentida, perquè entren en un procés que saben que és irreversible. La preparació psicològica per a la pèrdua afavoreix a gestionar un dol posterior menys traumàtic.

Com ha afectat la Covid en el seu dia a dia?

De cop vam perdre l'accés a les famílies. Recordo el cas d'una família que va enterrar a una filla i els pares no van poder venir ni a tramitar a la defunció perquè estaven confinats. Hi ha hagut casos molt durs durant aquesta pandèmia. Davant d'això, ens hem hagut de preparar per donar l'assistència de les defuncions de manera telefònica, telemàtica i a distància, sense presencialitat.

S'han hagut d'adaptar al nou escenari.

En el segle XXI això estava inventat, però, en canvi, no estava aplicat en el món funerari, on el contacte era més tradicional, cara a cara. Hem treballat amb sistemes per tenir accés a la família o la signatura digital, per poder fer els tràmits. Ens vam adaptar en temps rècord. També en altres àmbits: Mémora fa temps que fa xerrades i aules de formació, per a sanitaris i societat civil. Ara ens hem reinventat, amb conferències que es pengen a la xarxa, cursos virtuals i vídeos tutorials.

I el seu personal com ha respost?

L'equip humà de Mémora Girona i el sector ha estat clau. Hem estat un sector una mica oblidat. Teníem una mica d'enveja sana quan s'aplaudien als sanitaris, als bombers, als Mossos... Nosaltres hem tractat amb difunts des del principi. Fins i tot, abans que sabéssim que existia la pandèmia, de manera que potser no sabíem que tractàvem difunts de Covid. Som l'últim esglaó de la cadena sanitària, però no per això el menys important.

De fet, la pandèmia ha demostrat que cal col·laboració i comptar amb tothom.

La nostra gent va fer un gran esforç. Afrontar aquesta pandèmia i després marxar a casa no és fàcil. Hem tingut assistència psicològica presencial i telefònica per a la nostra gent. Va costar que ens reconeguessin com a grup de risc. I si alguna de les nostres empreses s'hagués vist afectada per la pandèmia , no vull imaginar-me la repercussió social i sanitària que hagués tingut. Fa poc més d'un mes que a Catalunya ens van catalogar com a grup de risc i vam entrar en un procés de vacunació. El 100% de la plantilla té la primera vacuna i estem a l'espera de la segona.

Tornarem al que teníem abans?

Una normalitat entesa com la d'abans ens costarà molt. Estem en un món cada vegada més global i amb noves expectatives socials que, crec, obren un nou paradigma. No vull ser catastrofista, però anem a un escenari diferent, amb certa incertesa sanitària amb que potser haurem d'aprendre a conviure. Tenim vacunes com a solució a mig termini, però estem en un món on la interacció de les persones és global, i això té efectes socials als que ens haurem d'acostumar. Seguirem amb mascareta? Caldrà vacunar-nos periòdicament? No ho sé. El que sí és segur és que hi haurà un abans i un després d'aquesta pandèmia.