«Les administracions segueixen sense involucrar-se per facilitar l’accés a la compra d’habitatge»

En termes generals, el sector immobiliari està aguantant força bé. Durant els primers temps del confinament, amb més de dos mesos de paralització forçada de l’activitat, vam témer el pitjor, però des de l’estiu passat hem recuperat bona part de la demanda i no s’ha produït una baixada generalitzada dels preus. Durant el 2020 s’han fet menys operacions, però el mercat s’ha mantingut actiu i força estable. Una prova d’aquesta situació de resistència i estabilitat és que, a diferència de la crisi del 2008, quasi no s’han tancat agències immobiliàries i en el col·legi hem tingut molt poques baixes d’agents col·legiats.

Quan podran dir que ja han superat el pitjor?

Estem davant d’una situació de crisi motivada per una pandèmia sanitària i, per tant, sortir-ne està vinculat a l’evolució i superació de la covid-19. El factor més important perquè el mercat immobiliari es mantingui actiu és la confiança i l’estabilitat laboral i econòmica de les famílies. Això vol dir que, a mesura que el pla de vacunació avanci, hi haurà una recuperació de la confiança, i sens dubte immediatament es reflectirà en una millora dels indicadors econòmics i els negocis i empreses més afectats per la crisi han de poder tornar a la seva normalitat. Confiem que a partir del segon semestre d’enguany ja estiguem en aquesta fase de recuperació.

Han sentit el suport de les administracions?

Malauradament el suport de les administracions ha sigut mínim. Ha mancat suport econòmic als sectors més afectats per aquesta crisi. I en el nostre cas, que potser no requeria tant d’aquest suport econòmic, hem patit aquest desgavell organitzatiu i d’improvisació, sobretot en l’aspecte legislatiu. Molta normativa, però poques mesures eficients d’ajuda als llogaters i propietaris afectats per la crisi, i molta inseguretat jurídica (conflictes de competències entre les normes de la Generalitat amb les del Govern central, i ni els advocats especialistes saben quina normativa s’ha d’aplicar).

Com ha afectat els preus i la venda dels pisos a Girona aquesta pandèmia? Hi ha xifres?

En el darrer estudi de preus de mercat que vam presentar a principis d’aquest any, la conclusió general és que durant l’any 2020 els preus s’han mantingut estables. No s’ha produït una baixada generalitzada dels preus com va passar l’any 2008. Puntualment en alguns barris han baixat sensiblement (zones de renda baixa o mitjana), però als barris més cèntrics la tendència segueix a l’alça degut que l’oferta és molt limitada. També ha crescut la demanda de cases, com a conseqüència del confinament i el teletreball. En canvi, el nombre d’operacions de compravenda sí que s’ha reduït de forma important durant aquesta darrera anualitat, degut bàsicament als mesos de confinament i a la reducció de la demanda pels sectors afectats per la crisi. A la província de Girona, segons les dades de l’INE, les vendes han baixat un 14% amb relació a l’any anterior.

I pel que fa al lloguer?

Pel lloguer segueix havent-hi molta demanda, i en l’estudi de preus constatem que a la majoria de poblacions de Girona els preus segueixen amb una tendència a l’alça, si bé de forma molt moderada. On es detecta que els preus de lloguer han baixat sensiblement és a la ciutat de Girona. Això es deu al fet que s’ha incrementat l’oferta per la manca de la demanda de pisos per a estudiants, l’entrada de pisos turístics a lloguer de tot l’any, i el desplaçament de famílies cap a zones del voltant de Girona per la recerca d’espais oberts impulsats per les facilitats del teletreball. També es comença a notar la incidència de la Llei de contenció de rendes del lloguer, que no permet un increment dels preus.

Girona és una demarcació cara pel que fa a l’habitatge?

Girona no és especialment cara si la comparem amb ciutats semblants de la geografia catalana i espanyola. Certament són cars els pisos situats als barris més cèntrics de Girona, degut a la poca oferta, però els preus dels barris i poblacions del voltant de Girona, que són a 10 minuts del centre, són preus semblants als de la tercera i quarta corona de Barcelona, i allà estàs a 30 o 50 quilòmetres de Barcelona. Aquí tenim qualitat de vida i bona mobilitat, que fa que viure a la nostra demarcació sigui atractiu i a uns preus assumibles per a una família amb renda mitjana. A altres ciutats, com pot ser Figueres, els preus encara estan per sota dels nivells de l’any 2007. La mitjana de preus de Figueres és la mateixa que hi havia a principis del 2000. Això vol dir que estem a preus de vint anys enrere!

Sovint s’ha comentat la manca de sòl per a la construcció a Girona. Com està la situació?

La manca de sòl urbanitzat és un problema endèmic que limita i encareix l’oferta d’habitatges de nova construcció. Però actualment el factor que segurament més influeix en la manca de noves promocions d’habitatges, és que els bancs són molt estrictes en les condicions per facilitar el finançament per a la construcció d’una nova promoció. Exigeixen, a més de la compra del sòl amb fons propis, unes prevendes sobre plànol del voltant del 50% de la promoció, i això vol dir que assumir una nova promoció d’un volum important només està a l’abast de les grans promotores. El promotor local s’ha de centrar en promocions més petites en barris cèntrics.

Fa uns mesos el sector reclamava un pla de xoc davant la situació que es vivia. Aquest pla havia d’incloure també una rebaixa d’impostos i ajudes per comprar habitatge. S’ha fet algun pas?

Les administracions segueixen sense involucrar-se per facilitar l’accés a la compra d’habitatge, especialment als joves, que en molts casos poden pagar la hipoteca però no disposen d’estalvis suficients per afrontar l’entrada del preu. Calen també mesures que permetin la construcció d’habitatges assequibles, i per això proposem que hi hagi una col·laboració público-privada com seria posar a disposició sòl de reserva per a operacions d’habitatge social i assequible.

Pot sonar a utòpic, però algun dia es deixarà de dir que és un luxe l’accés a l’habitatge?

Cal distingir el que és el dret de l’accés a un habitatge digne, que això s’ha de convertir en un dret bàsic i universal. Qui ha de garantir aquest dret són les administracions públiques i per això cal reclamar i exigir als poders públics un increment dels recursos destinats a polítiques públiques d’habitatge, que haurien d’estar al voltant de l’1,5% del PIB. Si ens volem comparar amb altres països de l’entorn d’Europa, cal afrontar-ho en l’àmbit pressupostari i amb visió de futur i de país, no amb polítiques de curta volada. Una altra cosa diferent és qui es vol comprar un habitatge per a una segona residència o per millorar la qualitat de vida, això sí que ja queda molt més limitat i condicionat a la capacitat econòmica.