L’habitatge, ja sigui de compra o de lloguer, és una de les majors despeses que hem d’afrontar al llarg de la vida. Una part dels nostres ingressos van directament a l’habitatge. Però quants diners? I durant quant de temps? Hi ha estudis que indiquen quants diners els catalans hem de destinar per cobrir les necessitats d’un habitatge sigui quina sigui l’opció.

Els catalans van destinar un 36,6% del sou a pagar el lloguer el 2020, 10 punts més que el 2015, segons l’informe El dret a l’habitatge del Consell de Treball Econòmic i Social (CTESC). Entre 2015 i 2020, a Barcelona el percentatge de sou que cal dedicar a pagar l’arrendament ha passat del 29,8% del 2015 al 39,4% del 2020. A l’àrea metropolitana, els resultats són similars, amb només una dècima de diferència. El 35,2% de les persones llogateres de la demarcació dediquen més d’un 40% dels seus ingressos a les despeses d’habitatge. A propòsit d’això, el CTESC reclama aprofitar els fons europeus per augmentar el parc públic d’habitatge de lloguer del 2% al 15% en 20 anys i incrementar la despesa pública en habitatge fins a l’1% del PIB.

Els preus dels habitatges de propietat i de lloguer han pujat a mesura que es consolidava el creixement econòmic posterior a la crisi del 2008. Així doncs, el preu de l’habitatge de compra s’ha incrementat el 28,9% en el conjunt de Catalunya entre el 2014 i el 2020, mentre que en el cas del lloguer s’ha disparat un 36,1% en cinc anys. Aquests forts increments contrasten amb l’evolució de la renda mitjana, que ha passat de ser 678 a 734 euros entre 2008 i 2020. La diferència entre l’augment del preu dels pisos i dels sous també explica que s’hagi ampliat el període necessari per comprar un habitatge. Si el 2015 un treballador havia d’esperar 6,9 anys a comprar un pis, el 2020 aquesta bretxa ha pujat fins als 8,5 anys. A Barcelona, l’increment encara és més gran i passa de 9,3 a 12,1 anys d’espera.

El CTESC indica que aquesta tendència «obliga moltes famílies a destinar una proporció molt elevada dels seus ingressos al pagament de les despeses d’habitatge». És més, afegeixen que aquest problema s’agreuja per la dimensió tan reduïda del parc públic d’habitatge. «La manca d’una oferta suficient d’habitatges amb protecció fa que no hi hagi un contrapès real dels preus de mercat», assegura l’informe elaborat pels sindicats i patronals més representatius.