02 de març de 2011
02.03.2011
opinió

Europa i els seus frankensteinS d'àfrica

02.03.2011 | 01:00
Europa i els seus frankensteinS d'àfrica

Consternats pel sobtat descobriment que Gaddafi és un dictador i potser un boig, els líders europeus que fa res el rebien amb tota mena d'honors exigeixen ara la ràpida deposició del libi. El fet dolent és que no tenen un Pla B -de la mateixa manera que no tenien un Pla A- per evitar que la imminent deposició del tirà derivi en una guerra civil entre la desena llarga de tribus que habiten aquest territori. L'Europa que va ser el pecat original d'Àfrica es nega a assumir ara la penitència pel que va fer.
La mateixa Líbia és un de tants estats inventats per les potències europees que van acordar el repartiment d'Àfrica traçant a la babalà unes fronteres que poc o gens respectaven la realitat tribal dels països espoliats. A Itàlia, que llavors era una potència de mig pèl, no li va tocar res a la rifa; però el seu govern no tardaria a aconseguir una colònia a Trípoli mitjançant el fàcil procediment d'envair-la i arrebassar-la a l'Imperi Otomà.
A l'emir de la Cirenaica, primer rei de Líbia, el va destronar el 1969 el llavors jove oficial Moammar Al-Gaddafi, que allà segueix quaranta anys després. Quatre dècades de poder absolut han donat a Gaddafi una notorietat mundial de la qual mancava en aquell moment, però ni així es van adonar de quin tipus d'ocell era els líders europeus que tant l'han mimat fins fa un parell de mesos. Cert és que vivia en una tenda, s'envoltava d'una guàrdia amazònica de dones i coquetejava amb el terrorisme internacional; però aquests hàbits van ser considerats simples excentricitats pels dirigents d'Europa, més interessats en el seu petroli que en els seus costums.
Ara descobreixen una mica tardanament que havien estat alletant un monstre. No és molt diferent, en tot cas, d'altres Frankensteins que Europa va criar als seus pits en el convuls procés de colonització i descolonització del continent africà. A l'espantall de Gaddafi cal afegir altres fins i tot més cridaners com el dictador una mica dadaista d'Uganda, Idi Amin, famós pel seu costum de llançar els cadàvers dels seus enemics als cocodrils. Ecologista a la seva manera, Amin prevenia així epidèmies i estalviava al Tresor Públic les despeses d'enterrament dels 300.000 ugandesos als quals va liquidar pel delicte de pertànyer a tribus diferents a la seva.
Pitjor encara va ser el cas de Rwanda, on la tribu dels hutus va matar allà pels anys noranta mig milió de tutsis a cops de matxet, en represàlia per la prèvia matança d'hutus que els tutsis havien perpetrat a Burundi. Aquestes i altres monstruositats que potser Àfrica va heretar de les pràctiques del nazisme a la civilitzada Europa, es prolonguen encara avui al Sudan, on el popular criminal de guerra Omar Hassan Al Bashir manté la vella pràctica del tràfic d'esclaus. Per no parlar ja d'altres dictadors que competeixen en excentricitat amb Gaddafi, com el cas de Yahyah Jammeh, místic amo de Gàmbia que diu haver descobert una cura contra la sida, o el del guineà Teodoro Obiang, ferotge dictador al qual el petroli absol dels seus crims.
Encegats per l'or negre, els líders d'Europa no van saber o no van voler entendre que tots aquests monstres portaven la seva patent d'origen. Potser per aquesta raó li posaven catifa vermella a Gaddafi, de la mateixa manera que segueixen mantenint encara cordials tractes amb Obiang i altres Frankensteins sortits de la fiola europea.
Ni tan sols ara semblen comprendre que la pertinença a la tribu és un llaç molt més fort que l'abstracta ciutadania en no pocs d'aquests països que Europa va dibuixar a tiralínies sobre un mapa. Serà per això que els europeus no disposen d'un Pla B per a quan el seu Gaddafi caigui i els jaciments petrolífers se'ls disputin els Al-Warfala, els Zintan, els Rojaba, els Rialna i així fins a completar l'extens catàleg tribal de Líbia. És el problema que té inventar Estats per a ús propi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook