Més de 18 milions d'iranians, gairebé el 51% dels que es van acostar a les urnes presidencials, van decidir que el seu país i les seves vides ja havien avançat massa per un laberint de foscor creixent. Per aquest motiu, contra tots els pronòstics, van optar per la frenada urgent i s'abalançaren sobre la sortida d'emergència. Una economia trencada per les sancions internacionals al pla nuclear iranià i una societat a la qual encara li sagnen les ferides de la "revolta verda" de 2009 han fet que els votants s'aferrin al moderat Hasan Rohani. Clergue políglota, jurista, geoestrateg i expert negociador de 64 anys, Rohani ha exercit papers de primera línia a la República Islàmica des de la seva fundació, el 1979.
Encara que la seva presa de possessió no està prevista fins al 3 d'agost, la victòria electoral de Rohani, en unes eleccions que no es poden considerar del tot lliures, ha exercit un momentani efecte balsàmic sobre l'Iran i ha descongestionat una mica les vies de ventilació d'Orient Mitjà. Els vuit anys de presidència del "busca-raons" Mahmud Ahmadinejad (2005-2013) -una resposta local, avalada per Rússia, a la pressió rapinyaire dels EUA de Bush sobre la regió- han deixat al país acorralat en l'escena internacional. Per agreujar el quadre, la fraudulenta reelecció presidencial de 2009 va provocar una revolta popular reprimida amb duresa que encara avui manté a nombrosos reformistes a la presó. No només això. Les creixents desavinences d'Ahmadinejad amb el líder suprem, Ali Khamenei, màxima autoritat de la República, i amb el Parlament, on es trobava en minoria, han generat creixents ?grinyols en l'engranatge polític.
En aquesta situació de deteriorament, la poda salvatge practicada pel Consell de Guardians de la Revolució (CGR) a les llistes de candidats va fer témer que el règim estigués optant per l'enroc com a manera de sobreviure a Ahmadinejad. El CGR, sanedrí de juristes i teòlegs que exerceix de nucli dur al costat del líder suprem, va eliminar tots els candidats propers al president sortint i tots els reformistes, inclòs l'expresident Rafsanjani (1989-1997), qui, al costat Mohammad Khatami (1997-2005), va protagonitzar anys d'obertura trencats per les commocions posteriors a l'11-S. Al final, només sis homes van veure el seu nom a les paperetes: 5 ultraconservadors i Rohani, molt crític amb la repressió de 2009 i que, com a molt, aspirava a fer-se un forat que li permetés passar a la segona volta.
La petjada del moderat Rohani, casat i pare de quatre fills, es pot rastrejar en l'islamisme iranià des que, cap al 1965, donés mítings pel país predicant l'enderrocament del xa, ferm aliat d'EUA. És el que es podria anomenar un "turbant vell", un militant de la primera hora que, el 1977, es va unir a l'exili parisenc de Khomeini, el fundador. D'aleshores ençà, i encara que una mica apagat per l'arribada d'Ahmadinejad el 2005, la seva presència ha estat contínua en les més rellevants institucions del règim, des del Parlament a l'Assemblea d'Experts encarregada d'elegir el líder suprem. Això sí, ja des de la llarga guerra amb Iraq (1980-1988), la Seguretat Nacional ha estat el camp d'excel·lència d'aquest doctorat en Dret per Glasgow que manté bones relacions tant amb el líder suprem com amb els reformistes Rafsanjani i Khatami.
No és, doncs, gens estrany que quan el 2002, l'any d'inclusió de l'Iran en l'"eix del mal", es va descobrir el programa nuclear iranià -civil per Teheran, bèl·lic per Washington-, Rohani fos l'encarregat de presidir el comitè que hauria de negociar amb l'Agència Atòmica. Era l'únic clergue del grup i, des de llavors, se'l coneix com el xeic diplomàtic. Aquella etapa negociadora, marcada per la guerra de l'Iraq, va arribar a la seva fi amb l'enduriment de posicions posades en pràctica per Ahmadinejad i l'acceleració del programa nuclear. Però Rohani l'ha recordat sovint en campanya, insistint que va evitar tant una guerra amb els EUA com resolucions condemnatòries de l'ONU i sancions internacionals. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, l'escèptica acollida al triomf del xeic diplomàtic contrasta amb la prudent alegria dels seus socis occidentals, recorda aquella etapa d'una altra manera: "Parlar i enriquir urani".
En la campanya de Rohani, el logo del qual és una clau, han estat molt presents -a més de la promesa d'intentar l'alliberament dels detinguts per la revolta de 2009 - la qüestió nuclear i les invectives contra la manera d'enfrontar d'Ahmadinejad. Rohani ha deixat clar que l'Iran no renunciarà a un programa nuclear pacífic que considera d'acord amb la legislació internacional. Però també ha admès que els plans atòmics no poden desenvolupar-se a costa de paralitzar un país que, a la pràctica, té vedat l'accés al sistema financer internacional i, per tant, pateix un daltabaix plasmat en inflació i atur galopants, desproveïment creixent i dificultats en augment per exportar el seu cru. En conseqüència, Rohani ha promès al món "més transparència".
"Restauraré la confiança internacional. Les armes nuclears no tenen cap paper en la doctrina nacional de seguretat iraniana. No obstant això, cal desbloquejar el dossier atòmic, per al que necessitem construir un consens interior, i una convergència i una entesa globals a través del diàleg ", ha dit Rohani, a qui se li oculta menys que a ningú que al fons del laberint iranià es troben els EUA d'Obama. I és precisament Obama a qui sens dubte millor li ha vingut la victòria de Rohani.
El líder demòcrata, embolicat, d'altra banda, en el recent escàndol d'espionatge planetari, necessitava una finta en el règim iranià, per petit que fos. Només així la seva estratègia de sancions podria tenir efecte sense sumir Teheran en una desesperada fugida cap endavant de conseqüències imprevisibles. Fins ara, Obama havia aconseguit contenir l'ardor guerrer de Netanyahu, ferm partidari de destruir les instal·lacions iranianes i tot a risc de provocar una escalada en una regió molt desestabilitzada pel conflicte sirià. De fet, és molt probable que Obama adduís davant Netanyahu, en el seu crucial viatge a Orient Mitjà del març passat, que de les eleccions sortiria una opció més dialogant. Per això, la llista de candidats als comicis de divendres passat ha d'haver estat un gerro d'aigua freda per a la Casa Blanca. Però vet aquí que, en l'últim moment, s'imposa l'home que proclama: "Tinc un pla escalonat per reconduir l'hostilitat a un nivell manejable de tensió que permeti iniciar un diàleg per a una distensió ia aconseguir per fi un punt de respecte mutu". Bola extra, encara que sense prefigurar resultats, que porta Washington a qualificar l'elecció de "senyal potencialment esperançador".
Amb tot, és molt possible que Obama no hagi estat l'únic beneficiat per la victòria de Rohani. Qui més guanya en aquests casos és qui més havia de perdre. I el màxim responsable de la República Islàmica, Ali Khamenei, porta anys preocupat pel profund deteriorament en què la gestió d'Ahmadinejad ha sumit al seu règim. D'aquí a suposar, com han fet alguns experts a l'Iran, que l'autorització de cinc candidats ultraconservadors tenia com a objectiu dividir el vot i afavorir Rohani, encara hi ha un bon tros. És clar que, en part, ajuda saber que Rohani va ser secretari del Consell Suprem de Seguretat Nacional des de l'arribada de Khamenei al lideratge suprem i fins l'adveniment d'Ahmadinejad. Per nomenament directe del successor de Khomeini.
