L escàndol pels torns periodístics en la roda de premsa de La Moncloa és comprensible. La pregunta inaugural a Mariano Rajoy s'hauria d'haver reservat al diari Marca, per garantir que el president del Govern oferís una resposta intel·ligible a l'única capçalera que llegeix cada dia amb devoció. El primer governant mundial que apareix en la comptabilitat del seu propi partit com a perceptor de foscos sobresous, no considera que aquest "detall" -així el va definir dilluns- mereixi importunar la ciutadania durant l'estiueig. La insistència presidencial en què no accepta xantatges, oblida que la qüestió plantejada per la documentació del PP es remet a saber si va acceptar euros procedents de donacions d'empresaris agraïts.
Rajoy resulta inexplicable perquè no s'explica i perquè la seva continuïtat no té explicació, a la vista dels apunts comptables confeccionats per Luis Bárcenas en el marc del PP. De fet, les dades aclaparadores han portat al consens transversal de la compareixença parlamentària imprescindible, però amb l'excepció que els baluards de la dreta s'apunten a la hipòtesi perversa d'una aparició expeditiva en què el president del Govern es limiti a negar que coneix Bárcenas. En aquesta versió, el líder popular és per descomptat innocent i només cal que ho exposi de la seva viva veu. A partir d'aquí, cadascú als seus assumptes.
Per desgràcia, el desmentiment de Rajoy ja no és suficient per desqualificar el tresorer a qui va proclamar i defensar amb belles paraules, "ningú podrà provar que Bárcenas no és innocent". Avui pot substituir-se en aquesta equació Bárcenas per Rajoy. No obstant això, el president ni tan sols pot abonar-se al "no hi ha proves ni n'hi haurà" del seu il·lustre predecessor Felipe González. Amb les evidències actuals, ja estan imputats a l'Audiència Nacional els empresaris que es desviuen per lliurar diners en feixos de bitllets al PP, tan abundants que el partit hauria de crear un "carnet de donant", com en els altres Bancs de Sang.
No es requereix un salt excessiu de la imaginació per assumir que els dirigents del partit que es repartien les donacions segons la comptabilitat interna també podrien accedir a una imputació, si no s'aixopluguessin sota el paraigua de presidències del Govern o de comunitats autònomes. D'aquí que Rajoy i Cospedal, que té a Castella-la Manxa l'únic gerent de la història que redacta de la seva pròpia mà un lliurament en efectiu, estiguin lluitant per la seva pròpia pell. Les inflamades apel·lacions al PP i a la socorreguda marca España componen tot just un subterfugi, per no parlar de la dubtosa moralitat de desgastar les institucions per salvar el propi coll. Alfonso Alonso hauria de ser molt curós a l'hora de fer broma sobre les citacions parlamentàries "procedents de Soto del Real". O titllar Bárcenas de "delinqüent", sense més. Com es diu a qui rep diners d'un delinqüent?
El problema més greu que planteja la dimissió de Rajoy és que ningú notaria la diferència amb la situació actual, en què només apareix flanquejat per estadistes polonesos. Amb la particularitat que s'entenia millor Donald Tusk en el seu idioma natal que el president del Govern espanyol sense parlar-ne cap en concret. Quan un governant considera que pot absentar-se a discreció del Congrés que va elegir, per estalviar molèsties, rebaixa el seu càrrec i la qualitat de la democràcia. Ni tan sols pot esgrimir el poderós argument que el ple coincidia amb una etapa de la Volta. I va haver de recordar que Zapatero es desploma quan comença a fer-se fotos amb banquers i grans empresaris.
L'escarmentada ciutadania tampoc pot confiar en la moció de censura del tardà Rubalcaba. La seva lentitud davant la recrudescència de l'escàndol obliga a sospesar l'ardit d'un tongo. L'encara secretari general del PSOE no és el futur, però Rajoy ha ingressat en el passat en un termini rècord. El seu daltabaix es produeix al marge de l'erosió causada per la crisi econòmica. El col·lapse dels mercats no obliga a cobrar quantitats en negre, ni a nomenar president del Tribunal Constitucional un militant del PP, circumstància elemental que corresponia verificar al president del partit esmentat.
La R és la lletra maleïda, amb Rajoy, Rubalcaba i el Rei tenallats pels sobresous en negre, els ERO i Urdangarin. I amb la temptació de pactar una carpetada a tres bandes.
