El Suprem dicta sentència "en l'exercici de la potestat jurisdiccional que la Constitució i el poble espanyol li atorguen". Fins on pot mesurar-se l'opinió pública, mai un tribunal es va allunyar amb tanta vehemència del "poble" que li atorga la seva legitimitat com en indultar parcialment Jaume Matas. L'expresident descendeix de Molt Delinqüent a només Delinqüent.

Pel que fa a Mallorca, el Suprem s'ha comportat com una instància colonial, situada al marge de la tesi que "l'augment de casos de corrupció a la nostra i a altres comunitats ha generat a la societat un clima d'afartament que necessita també una contundent resposta per raons de prevenció". Aquest pronunciament consta en la detallada sentència en què l'Audiència de Palma va revalidar el seu compromís contra la corrupció, simbolitzat aquesta vegada en una condemna de sis anys a Maria Antònia Munar per Can Domenge.

La Sala Garzón del Suprem només condemna els febles. Sorprèn l'avidesa per perdonar els poderosos, per part de jutges la vessant punitiva dels quals aflora des del seu propi afegitó penal. Francisco Camps, l'exministre socialista José Blanco i l'exministre popular Matas han rebut un tractament versallesc en dates molt pròximes, mentre es condemnava a la pena de mort professional el jutge que simbolitza la marca Espanya quant a lluita contra la corrupció.

El perdó a Blanco sense necessitat de judici és inseparable de la important reducció de pena al corrupte Matas, i no només per la presència de l'exfiscal general Carlos Granados en les dues sentències. En canvi, els polítics mallorquins sense el paraigües de PP i PSOE reben penes de presó merescudament exemplars al Suprem. Febles condemnes per als poderosos, condemnes poderoses per als febles. El ministre d'Aznar s'estalvia la presó, i les institucions encaixen un altre cop en la seva reputació.

El propi Matas subscriu l'atmosfera de camaraderia, quan el polític corrupte s'alegra des del seu lloc d'estiueig que els jutges s'hagin sostret a la pressió ambiental. És a dir, han pogut actuar a les habitacions plenes de fum i al marge del condemnat -aquest sí- "poble espanyol", que en teoria es pronuncia a través dels seus magistrats. El revocament d'aquesta perillosa connivència consta en la pròpia sentència del Suprem. En concret, en l'exemplar vot particular del magistrat Alberto Jorge Barreiro, que desmantella amb dos cops jurídics l'artificiosa construcció dels seus companys de sala per defugir la prevaricació de l'exministre. És més senzill desmuntar una mentida que preparar-la. El jutge dissident recorda als seus col·legues que "es dóna així en no poques ocasions la greu contradicció que la persona que és la màxima responsable de l'acció delictiva és condemnada com a simple partícep, i qui és un simple executor dels mandats del seu superior, competencialment i disciplinària, és condemnat com un autèntic autor". El suplici dels febles i la salvació dels poderosos, aquí en ?llenguatge jurídic. Per cert, s'afegeix que "l'autora material del delicte de prevaricació és Rosa Estarás", amb l'entusiasta participació de Matas.

La doctrina del Suprem estableix que Matas no va contractar el periodista Antonio Alemany, li van imposar els seus pretesos subordinats amb perverses intencions. Quan deixi de riure, imagini el pobre president, aïllat al Consolat mentre els seus inferiors ordien la seva perdició i perseguien implicar-lo als seus delictes. Interrompi un segon la riallada per recordar que dos dels acusats es van confessar culpables d'una prevaricació que segons l'altíssim tribunal no existeix. Mai cal subestimar les possibilitats còmiques de la justícia de campanetes.

La sentència reconeix la seva atípica missió en el laboriós restrenyiment que negocia per alliberar de la majoria de lligams el corrupte Matas. És un text culpable fins al punt que admet de mal grat que "podrà existir una irregularitat administrativa, i fins i tot una altra figura delictiva diferent". Magre alleugeriment, només minva el crèdit del Suprem. Salvat l'escull de la pena de presó per a l'exministre, la sentència flueix sense por en entretenir-se en les culpes majors d'acompanyants com Alemany o Joan Martorell, un director de Comunicació que gaudia de menys autonomia que el pom d'una porta. Embussat.

No cal entrar en el mal gust habitual de Matas, que rep una condemna del Suprem com a delinqüent amb una roda de premsa des del seu lloc d'estiueig. Mentre ho celebra, l'autor dels seus discursos arrossega una pena que comporta l'entrada a la presó, però al president de Balears mai el van pertorbar les desgràcies dels seus adeptes. La importància política de la data radica en el correcte funcionament de la societat de socors mutus PP/PSOE.

En l'adaptació provinciana, sorprèn la confusió Suprema del funcionament de Balears o de qualsevol estructura de poder, vegeu de nou el paràgraf del vot discrepant sobre la piràmide invertida de la responsabilitat. Encara que el pessimisme davant la condemna aprimada només afecta els qui van idealitzar el viratge en la lluita contra la corrupció, sorprèn la capacitat de recargolament textual, l'assalt als intocables "fets provats", les acusacions gravíssimes contra els jutjadors que a l'Audiència haurien introduït "elements subjectius" o "fets psíquics". En efecte, la sentència voreja sovint la parapsicologia i, a uns magistrats que presumeixen tant de Constitució, potser convé recordar-los que la paraula "constituida" en castellà no s'accentua, encara que ells ho fan per a impostar-li la força que els seus textos li demanen.

Canviï ministre popular per ministre socialista per demostrar que la justícia és una ciència exacta. La sentència de dimarts permet calcular que la suma de condemnes a personatges poderosos en els casos de Bárcenas, Urdangarin o els ETS no excedirà els cinc anys. El "poble espanyol", en nom del qual s'imparteix justícia, haurà de plantejar-se si l'economia processal i la monetària no suggereixen la suspensió de causes judicials diàfanes per a qualsevol que no ocupi una butaca al Suprem.

Mentrestant, la sentència de l'Audiència de Palma contra la trama d'UM a Can Domenge exhibeix un treball herculi d'aclariment de l'embolic burocràtic teixit pel partit desaparegut. Munar va basar la seva defensa en l'arriscada tesi que ignorava les pràctiques de subordinats que no pestanyejaven sense el permís de la seva líder. Ningú pot acceptar aquesta versió a Mallorca, únicament el Suprem avalaria tan ingenu desconeixement. Per desgràcia, Munar no té padrins a Madrid.

Cal recordar que només s'ha jutjat la primera part del major suborn de la història d'Espanya, segons han confessat el subornador, els subornats i fins i tot l'intermediari dels quatre milions d'euros. En ella mateixa, la decisió de vendre a 30 milions un solar públic de 60 milions provoca un estupor superior a qualsevol condemna penal del "vestit a mida", per utilitzar els termes de l'Audiència. Sobretot, perquè els dirigents d'UM van treballar, segons constata la condemna, a plena llum del dia i mentre s'amuntegaven les crítiques a la delictiva actuació.

Els escàndols polítics es descobreixen anys després d'haver ocorregut, fins a sis en el cas del Túnel de Sóller. La innovació mallorquina consisteix a fer de Can Domenge un exemple de corrupció en directe. Des del primer moment es va alertar els dirigents d'UM i del Consell de la flagrant il·legalitat en què estaven incorrent. Mai podrà dir-se amb major propietat que els condemnats tenen exactament el que buscaven, quan van desafiar obertament la reacció a la venda inqualificable.

Cal recordar que UM és el partit de tots els mallorquins. No només per la seva definició, sinó perquè cada votant de l'illa ha aportat el seu sufragi a alguna formació -PP, PSOE, PSM, IU, Verds- que va pactar ocasionalment o perdurable amb Munar. Aquesta transversalitat comporta el dolor del col·laboracionisme, així en els membres populars del Consell que aixecaven dòcilment la seva mà per avalar el frau de Can Domenge com en el tàcit assentiment d'Antich a la política de la seva conselleria de Turisme.

Si calgués compendiar les dues sentències en un únic personatge, Miquel Nadal sintetitza a la perfecció els governants de PP i UM durant la legislatura que va de 2003 a 2007, amb tot el que això comporta. Sense personalitat pròpia, admirava equitativament Munar i Matas. Segons els jutges, també va calcar la manera d'actuar dels seus ídols, fet pel qual ha rebut una condemna proporcionalment superior al seu arquetip al Govern. Ícar va volar massa alt, sense protecció solar.

Un paràgraf judicial emès dimarts hauria de figurar en el frontispici de totes les institucions. Després d'assenyalar-li les penes, l'Audiència recorda a Munar que la corrupció dels governants "que utilitzen el poder per als seus propis i desviats interessos requereix que el seu càstig i repressió siguin exemplars, ja que trenquen la confiança dels ciutadans en la democràcia i a l'estat de Dret". El Suprem opina que tampoc.