La polèmica originada per la reforma de l'avortament ha revifat el debat sobre la necessitat o no de permetre als diputats que votin en consciència, sobretot en assumptes que afecten la moral i l'ètica, com l'avantprojecte de llei sobre la interrupció voluntària de l'embaràs aprovat pel Govern.

A Espanya, únicament s'han portat a terme dues votacions secretes, com la vol forçar el PSOE al Congrés sobre la reforma de l'avortament. La primera -el 1995 amb el Govern de Felipe González- va permetre per un sol vot de diferència al Senat la creació d'una comissió d'investigació sobre els GAL. No es va produir cap fuga: 128 senadors van votar a favor de la proposta (els del PP, PNB, CC i Grup Mixt) i 127, els dels grups socialista i català, en contra.

Tampoc es van trencar les previsions a la segona votació secreta que ha viscut el Parlament: en aquest cas, fa una dècada, el 2003, quan els 183 diputats del PP, sense que cap trenqués la disciplina de vot, van aprovar una proposició no de llei del seu grup que avalava el Govern en la crisi de l'Iraq i van rebutjar una altra de l'oposició que criticava la seva postura.

El resultat va dissipar llavors tots els dubtes abocats pels socialistes sobre la possibilitat que algun diputat del PP no mantingués la disciplina de vot i, ara, amb la reforma de l'avortament, el PSOE torna a demanar votació secreta perquè els populars "discrepants" puguin votar-hi en contra.

No obstant, això no podrà passar en la votació del projecte de llei perquè, segons estableix el reglament del Congrés en el seu article 85, "en cap cas podrà ser secreta la votació en els procediments legislatius".

Vist el reglament, l'oposició ha buscat una fórmula per fer possible el vot secret i tant el PSOE com IU han presentat al Congrés una proposició no de llei en la qual insten el Govern a retirar la reforma de l'avortament abans que comenci la seva tramitació parlamentària.

En aquest cas podria portar-se a terme una votació secreta si així ho sol·liciten dos grups parlamentaris o una cinquena part dels diputats o membres de la Comissió. Seria en aquest supòsit quan entraria en joc la importància de la disciplina de vot que els grans partits exigeixen als seus diputats i davant la qual pocs es rebel·len.

Si ho fessin, s'arriscarien també a una important sanció, perquè els reglaments interns dels dos grups majoritaris preveuen multes d'entre 100 i 600 euros per als disputats "díscols" que desobeeixin o s'absentin d'una votació. A això caldria afegir el risc de "càstigs" com quedar-se fora de les següents llistes electorals o perdre la confiança del partit al qual pertanyen.

És un fet que ja hi ha hagut dirigents populars que han expressat públicament la seva discrepància amb aquest projecte presentat pel Ministeri de Justícia d'Alberto Ruiz-Gallardón i, aquesta setmana, a la reunió de la direcció del PP, la vicepresidenta del Congrés, Celia Villalobos, demanava llibertat de vot.

Una possibilitat que ara per ara el PP no es planteja, segons va dir després la secretària general, María Dolores de Cospedal, encara que els precedents tampoc condueixen a pensar que -tot i podent votar en consciència- molts populars hagin de sortir de la línia marcada pel partit i pel Govern.

Per a Villalobos la situació no és nova: el 2005 ja va ser sancionada quan va avalar la llei que regulava el matrimoni homosexual durant el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero i el 2013 per absentar-se i no votar en contra d'una moció del PSOE sobre la reforma de la llei de l'avortament.

Hi ha hagut també altres casos polèmics com el del senador del PP Juan Morano, que va trencar la disciplina en votar a favor de mantenir les ajudes al carbó, i el de Federico Trillo, que va votar el 2005 en contra de la reforma de la llei del divorci, davant la qual el grup popular s'havia abstingut.

Sancions al PSC

Entre els socialistes tampoc cal anar molt lluny per trobar sancions similars. L'any passat els 14 diputats del PSC, inclosa Carme Chacón, van haver de pagar una multa de 600 euros que els va imposar la direcció del seu grup per trencar la disciplina de vot en sengles propostes sobre el dret a decidir de Catalunya.

I no han estat els únics, un altre exemple proper va ser el de l'exsecretari general de CCOO i diputat socialista a l'anterior legislatura, Antonio Gutiérrez, que es va desmarcar del seu grup en la votació de la reforma laboral i la reforma constitucional que introduïa a la Carta Magna l'equilibri pressupostari.

Tot això en un sistema en què la Constitució estableix a l'article 67.2 que els membres de les Corts Generals no estaran lligats per mandat imperatiu, fet que significa que el seu escó és seu i no del partit, com a més ha ratificat en diverses sentències el Tribunal Constitucional.