02 de abril de 2014
02.04.2014
40 Años
ÚLTIMA HORA
Abatut a trets el terrorista d'Estrasburg
40 Años

«L'ànima del cop d'Estat del 23- F va ser el Rei»

Pilar Urbano defensa aquesta tesi en un llibre que inclou nombroses revelacions que ja s'han donat a conèixer

02.04.2014 | 16:31
Urbano afirma que Suárez i el rei Joan Carles es van distanciar a partir de l´estiu de 1980.

L'ànima del cop d'Estat del 23- F va ser el Rei i el fracassat motí va tenir, per tant, el seu origen al palau de La Zarzuela, sosté la periodista Pilar Urbano en un llibre que sortirà al carrer aquesta setmana i que inclou nombroses revelacions del recentment traspassat Adolfo Suárez.

Paradoxalment, afegeix Urbano, el Rei no volia que l'operació agafés forma de cop d'Estat, sinó que pretenia una solució forjada al Parlament que, mitjançant una moció de censura, reemplacés el Govern de Suárez per un altre presidit pel general Alfonso Armada i avalat per l'Exèrcit i un ampli grup de partits i actors socials.

En el seu llibre «La gran desmemoria. Lo que Suárez olvidó y el Rey prefiere no recordar», Urbano explica el deteriorament de la relació entre el Rei i Suárez a partir de l'estiu de 1980, un deteriorament que va arribar a nivells propers a l'enfrontament físic. Recrea, a més, la creixent pressió d'Armada sobre el Rei i la por del Monarca als militars, i afegeix que el llavors secretari general de la Casa del Rei, el general asturià Sabino Fernández-Campo, va evolucionar del suport a Armada a l'oposició al cop.

Urbano, que va avançar nombrosos aspectes del seu llibre en una entrevista a El Mundo, sosté, citant Fernández-Campo, que el Rei va plorar la nit del 23-F després d'haver pronunciat el seu discurs per televisió. "Sanglotava, recordava Sabino, com si se li hagués trencat una joguina. (...) Va ser un moment en el qual el Rei no sabia com acabaria allò, quina reacció militar podria haver-hi, ell havia tingut moltes converses amb gent diversa, s'havien promès carteres, estava format pràcticament un Govern... Qui callaria? Qui parlaria? Què es diria...?", escriu.

Per a Urbano, qui avança que una vegada fracassat el cop, Suárez va pretendre fer marxa enrere en la seva dimissió, la història del 23-F s'articula entorn de sis dates de 1981: el 4, 10, 22, 23 i 27 de gener, i l'endemà del cop, el 24 de febrer.

El 3 de gener, diu la periodista, Armada, en qui el Rei confiava plenament, li va escalfar el cap, com havia estat fent des de juliol de 1980, sobre la "situació de precop" que vivia Espanya i li plantejava, després de reunir-se amb polítics en actiu de tots els signes, que amb Suárez fora del Govern podria constituir-se un Executiu de concentració que evitaria el cop i en el qual estarien disposats a entrar des de Fraga a González.

Primer enfrontament

El Rei va convocar d'urgència Suárez a Vaqueira, on es va produir el primer xoc. "El Rei li diu a Suárez que, si no fan alguna cosa, els militars se li llançaran a sobre", ja que hi ha diversos cops en marxa. Li va parlar d'un problema militar i que Armada podia solucionar-lo. Però no li diu que Armada seria el president.

El 10 de gener, es va produir la ruptura. El Rei es va presentar a la Moncloa i va intentar convèncer Suárez que s'emportés Armada a Madrid. Suárez va al·legar que Armada no era la solució sinó el problema i s'hi va negar. "Aquí van trencar", diu Urbano, que creu que el Rei mai no va pensar que Suárez seria tan dur.

El 22 de gener, a la Zarzuela, es va produir el gran xoc. "Ja no són distanciaments, ja estan gairebé a cops, sobretot per part del Rei", afirma Urbano, tot precisant que Suárez li va etzibar al Rei que ocupava la Presidència perquè així ho havien volgut les urnes.

El Rei li va respondre que un dels dos sobrava. "I, com entendràs, jo no penso abdicar", va afegir. Suárez va proposar una dissolució de Corts. El Rei s'hi va negar i va cometre la relliscada de deixar caure que si hi hagués una moció de censura en marxa -la que pretenia Armada-, no podria haver-hi dissolució. La discussió va pujar tant de to que el gos del Rei es va llançar contra Suárez. "Gairebé em mossega els coll...", recorda Urbano que li va explicar Suárez temps després.

El 23 de gener, els tinents generals Elícegui, Merry Gordon, Milans del Bosch i Campano López van aparèixer a la Zarzuela i van obligar el Rei a tornar d'una cacera. Pretenien un cop a la turca. El Rei els va recordar que regnava però no governava i va trucar a Suárez. Milans li va demanar que dimitís. Suárez li va reclamar una raó. Merry Gordon va treure la pistola: "Li sembla bé a vostè aquesta raó?", li va dir.

El 27 de gener, Suárez va acudir a La Zarzuela a anunciar que se n'anava. "Ell ja sap", aclareix Urbano, "com em va dir anys després Sabino, que estava en marxa una moció de censura moguda i encapçalada per Armada. Gent del seu partit, com Herrero de Miñón, hi participava activament. Pensava que amb la seva dimissió podrà desactivar-la".

Carta de dimissió
El 28 de gener Suárez va portar la seva carta de dimissió a la Zarzuela. La seva publicació al BOE es va endarrerir durant setmanes perquè l'acte de Suárez de dimitir per sorpresa va tenir enormes conseqüències, ja que va deixar els colpistes, militars i civils, sense arguments per a la sublevació.

Fracassat el cop, Suárez va intentar fer marxa enrere en la seva dimissió el 24 de febrer. Va acudir a Zarzuela. Va ser el xoc més dur amb el Rei, al qual Suárez va llançar una dura acusació:

-Ens has enganyat.
Tot seguit, Suárez va explicar que no volia dimitir i que depuraria l'Exèrcit, arribant fins on fes falta. El Rei es va indignar:
-M'estàs amenaçant, cabró?- li va dir, abans d'iniciar tots dos una desmesurada picabaralla en la qual el Rei el va declarar políticament mort. Suárez es va adonar que havia anat massa lluny i es va retirar.

Per a Urbano, "el cop d'Armada no hauria d'haver-se produït una vegada que Suárez va dimitir i que es va posar en marxa la successió a través de Calvo-Sotelo". Tot i això, "a Armada, el Rei li havia posat els patins, i ja no vol parar. I es produeix el recurs a Tejero, que és un autor per convicció". Pel que fa a si el Rei coneixia el motí, Urbano no és taxativa, encara que apunta: "Hi ha coses cridaneres, rares, anòmales".

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Notícies relacionades

L'últim El més llegit