Seria difícil no acceptar que el resultat de les eleccions europees reflecteix amb claredat la rebel·lió d'Europa davant la pretensió d'unidireccionalitat del centre- dreta hegemònic, que ha afrontat la gravíssima crisi econòmica provocada per l'esclat del sistema financer, amb dràstiques receptes que han sumit en la misèria països sencers i han tallat d'arrel les expectatives de prosperitat de la perifèria. La ciutadania de la Unió ha respost a aquest 12% d'atur i a la gran desregulació laboral, elements que atemoreixen la classe treballadora i l'allunyen de la idea del benestar, amb l'apel·lació als populismes, que s'han imposat clarament en països com França o el Regne Unit i s'han estès perillosament pel conjunt de la UE, arribant fins i tot a la mateixa Alemanya.
A Espanya, aquesta irritació cap al sistema establert s'ha manifestat en forma d'oberta deserció dels votants dels partits tradicionals, PP i PSOE, que van seguir les consignes imposades des de Brussel·les i Berlín i han d'assumir la paternitat de la situació actual, d'atur insuportable, precarietat en l'ocupació, nul·les expectatives per a la joventut, esteses situacions de pobresa, etc. Respecte a les eleccions de 2009, el PP i el PSOE han perdut 2,6 milions de vots cadascun, al voltant de 16 punts percentuals en cada cas. I de representar el 82% de l'electorat, han passat a un escanyolit 49%. No estem, en definitiva, davant una ensopegada de les grans formacions sinó davant una crisi del model, per més que la nostra situació no sigui tan dramàtica com la dels francesos, que han atorgat per primera vegada la victòria electoral a l'extrema dreta.
Aquesta és l'empremta més evident de la rebel·lió dels ciutadans contra l'establishment, la repugnant corrupció dels quals, resposta amb tebior pels qui devien haver-la eradicat amb mà dura, ha escandalitzat tota la gent honrada d'aquest país. Però hi ha altres símptomes eloqüents: una part dels desertors del vot dels grans partits ha emigrat cap a paratges nous, i més d'1,2 milions d'electors han donat suport a Podem, un nou partit vinculat al 15-M, aquell moviment de protesta que es va alçar contra l'status quo i que va ?desorientar el sistema institucional establert. De fet, ni Izquierda Plural ni UPyD, amb 1,5 i un milió de vots respectivament, encara que clarament beneficiades per l'enfonsament del bipartidisme, es perfilen com opcions alternatives.
Pot haver-hi diverses lectures dels complexos resultats d'aquest diumenge, i els partits no haurien de refugiar-se en la que més els afavoreix si volen assumir realment la realitat de la situació. El PSOE ha constatat que l'actual cúpula sorgida del congrés de Sevilla no és capaç de tallar l'hemorràgia que el condueix cap a la irrellevància; les decisions adoptades dilluns per Ferraz obren una via d'esperança cap a la recuperació. I el PP no hauria de deixar de veure que, malgrat la seva victòria sobre el PSOE per mig milió de vots, està en franca minoria enfront d'una esquerra que, descomptant els partits perifèrics, li treu dos milions llargs de sufragis; i això significa que la societat no està disposada a transigir amb aquest model social desregulat i insolidari que, amb el pretext de la crisi, s'ha abatut sobre aquest país. Potser els fracassos siguin més estimulants que els raonaments i facilitin als derrotats de diumenge trobar el camí de la veritat.
