No hi ha eleccions fins d'aquí a un any, i són municipals; les generals toquen al novembre de 2015. Rajoy ha sortit sencer de les europees perquè al cap de l'oposició li ha anat pitjor, i els indicadors econòmics prometen més que donen, però les pàl·lides llums de final de túnel escampen un cert optimisme. A Europa s'han succeït abdicacions sense que hagi passat res de dolent, i això constitueix un precedent adequat. Si Joan Carles desitjava abdicar, aquest moment era millor que qualsevol del futur immediat.
Però el que aclareix l'elecció del temps no aclareix el motiu de la decisió. Que a Joan Carles el cos no li respon com abans és cosa sabuda. El seu pas pel quiròfan comença a prendre aires de rutina. Té la mobilitat seriosament limitada i això li impedeix acudir a tantes cites que esperen el cap d'estat espanyol i on fallar perjudica expectatives de negoci o de diplomàcia -és a dir, de negoci. Cada cop més ha enviat en representació el príncep hereu però aquest mancava del suport legal per assumir funcions pròpies del seu pare. Tal mancança podia haver-se solucionat, si no del tot sí en gran part, amb un estatut de l'hereu de la corona, però ningú va moure peça en tal sentit, potser per l'arrelat costum de no preveure allò que no es desitja. S'ha generat així un temps d'incomoditats que no era convenient dilatar. La resposta ha estat l'abdicació, seguint els passos d'Holanda i de Bèlgica, la funció de les quals com a exemples recents resulta molt útil. Espanya fa el mateix que països de l'Europa bonica, de manera que deu ser bo. I a més, Felip VI podrà dir "llavors jo no manava" si arriben més esglais amb els assumptes del seu cunyat Iñaki. O podrà al·legar que en el seu moment, i sense més poder que el de la seva veu, va mostrar-se empipat i disgustat amb el parent sospitós.
Felip va néixer el 30 de gener de 1968 a Madrid. Joan Carles encara no era successor "a títol de Rei", decisió que les Corts franquistes, és a dir, Franco, prendrien l'any següent. Pare i dictador van parlar del nom del menut, que estava destinat a regnar algun dia. Van dubtar entre Felip i Ferran, dos noms importants en la història dels Borbons a Espanya, i van optar pel primer. Felip, com Felip V, el primer de la dinastia, que va guanyar la corona per les armes a la Guerra de Successió, i que amb els decrets de Nova Planta va fer realitat el somni d'unificació (unió d'armes, tributs, lleis i llengua oficial) que la cort de Madrid ambicionava des de feia més d'un segle sense haver aconseguit imposar-la. Tres-cents anys més tard, el príncep Felip apel·la a les lleis com a marc de convivència per resoldre els conflictes, mentre a Catalunya bull un sobiranisme que busca trencar amb la Nova Planta i tot el que s'hi ha edificat al damunt.
La pàtria d'un rei és la dinastia. La permanència de la corona en mans de la família. L'espanyola és dels Borbons des de Felip V, nét de Lluís XIV de França, el Rei Sol. Ha passat tràngols de tota mena però sempre ha tornat. Va fer-ho després de la invasió francesa i després de la I República. La darrera absència va ser la més llarga: el 1931, Alfons XIII va pagar amb l'exili la seva complicitat amb la dictadura de Primo de Rivera. La II República va morir a mans de l'Alzamiento, però Franco no va fer tornar els Borbons. Es va proclamar cap d'estat d'un regne sense rei. Va mantenir l'hereu, Joan de Borbó, exiliat a Estoril, per a gran disgust dels monàrquics que li havien fet costat el 18 de juliol, però va pactar amb ell una educació espanyola per a Joan Carles. Una educació amb una gran component militar. I arribat el moment, el va designar successor.
El rei que ahir va anunciar l'abdicació és fruit d'un acord entre la dinastia i la dictadura, i quan Franco va morir, representava aquell "atado y bien atado" que no ho estava tant, perquè ell mateix havia après a posar per davant de tot la continuïtat dinàstica, i tenia molt present el que li havia passat al seu avi Alfons per triar el camí equivocat. La seva contribució a la transició democràtica, sigui la que sigui, fos com a motor o a remolc dels esdeveniments, va ser un exercici de supervivència, com ho havia estat acceptar i jurar la legalitat franquista per esdevenir príncep i futur rei. I tant el que se sap com el que no se sap del que va passar la nit del 23 de febrer de 1981, amb Tejero al Congrés i els tancs a València, s'explica també per la defensa de la pervivència de la corona, per molt limitats que siguin els seus poders en una monarquia parlamentària.
Felip no és el seu pare ni tampoc la seva circumstància és la mateixa. I no només perquè costa d'imaginar la seva esposa Letizia aguantant impertèrrita el que ha aguantat la catòlica i tradicional Sofia, "una gran professional" en paraules del seu marit. El fet de casar-se amb una plebea (però de casa bona) ja marca un salt respecte a quan Joan Carles es va casar, com tocava, amb una princesa. Un salt que és comú en altres prínceps europeus de la mateixa edat.
Felip tenia set anys quan el seu pare es va convertir en Rei, deu anys quan es va aprovar la Constitució que ho legitimava, i tretze quan hi va haver l'intent del cop d'estat. Ha tingut una vivència diferent de la defensa de la corona, perquè des de fa més de tres dècades no ha patit cap amenaça seriosa des de fora, però ho ha compensat amb una colla de problemes interns capaços de fer-li minvar el suport social: des de relliscades per les quals el rei ha acabat demanant perdó, fins als negocis estranys del matrimoni de la seva germana petita. Felip s'ha mantingut net de pols i palla en aquesta era, i només se l'ha pogut criticar per la figura interposada de la seva dona, i encara amb retrets estètics d'escassa solidesa. Cap veritable amenaça per al prestigi d'un hereu que ha passat per les tres acadèmies militars, com toca, però s'ha llicenciat en Dret i ha fet un màster en relacions internacionals a Georgetown, la universitat d'elit de Washington en la qual els jesuïtes formen els estadistes del futur. Com per compensar, fa coses de l'estil de comprar per Internet les entrades a l'exposició del Greco a Toledo i visitar-la com un ciutadà normal... envoltat de guardaespatlles. Més "normal" que "campechano", la característica atribuïda la seu pare i que en català equival a "trempat", traducció que pot donar peu a tota mena d'acudits.
Com fan els entrenadors amb els jugadors del planter que s'incorporen al primer equip, a Felip li han donat cada vegada més minuts en l'escena de la representació institucional, però ha estat l'empitjorament de la salut del monarca la que l'ha forçat a seguir una agenda quasi reial. Ara haurà d'assumir tota la responsabilitat. S'enfronta a l'handicap de no poder mostrar el full de serveis de providencialitat democràtica que feia que al seu pare se li perdonés tot.
Felip de Borbó i Grècia serà rei d'un regne amb problemes de cohesió territorial i social i de representativitat política, i en què el republicanisme mai no ha deixat d'existir, però on la majoria de la gent ja no confia que cap salvador coronat li resolgui els problemes, malgrat que persisteixen els qui volen fer del rei una peça en l'escaquer polític. Entre ells, una part dels qui busquen una tercera via per a Catalunya. No és la posició del president Mas, que ahir en parlava com si d'una monarquia estrangera es tractés, ni del partit més votat fa nou dies, que aprofitava l'avinentesa per defensar la república catalana.
