josé Luís Rodríguez Zapatero, Luiz Inácio Lula da Silva, Hugo Chávez i Muammar al-Gaddafi són exemples de líders amb els quals va estrènyer llaços l'exprimer ministre portuguès José Sócrates, qui, a més, presumia de bones relacions amb grans banquers i empresaris del seu país. Actualment detingut per sospites de delictes fiscals, el cap de Govern lusità entre 2005 i 2011 va practicar durant el seu mandat una mena d'audàcia política i empresarial que el va portar a entrar en països com Líbia i Veneçuela.

El primer país, regit llavors per Muammar al-Gaddafi, el va visitar en quatre ocasions en sis anys. Va aconseguir que el petit Portugal tingués més presència empresarial a Líbia, i que Trípoli subministrés abundant petroli i gas a Lisboa. "Hem de diversificar les nostres exportacions i Líbia és un dels nostres socis estratègics", insistia el dirigent socialista el 2008, quan les seves efusives salutacions amb el coronel Gaddafi van fer córrer molta tinta. Que fos un règim censurat per alguns dels tradicionals aliats lusitans, la majoria a la UE, però també EUA, no va intimidar el tenaç Sócrates, que va fer una recepció amb magnificència per a l'extravagant dirigent assassinat el 2011. El 2007, al-Gaddafi va acudir a la Cimera UE-Àfrica que es va celebrar a Lisboa acompanyat per un seguici de prop de 200 persones que es van allotjar en una haima a les instal·lacions del Fort de Sant Julià da Barra, la residència oficial del ministeri lusità de defensa.

Aquesta audàcia política, per a alguns temerària, li va servir a Sócrates per entaular excel·lents relacions amb el bolivarià Hugo Chávez, que el qualificava com "el meu amic". Els dos governants es van reunir almenys en cinc ocasions entre 2007 i 2011 en les quals van aconseguir diversos acords. Un dels més destacats d'aquella etapa va ser la compra, per part de Veneçuela, dels miniordinadors portàtils portuguesos Magalhães, destinats a les escoles veneçolanes, el 2008. A canvi de 128 milions d'euros, Caracas també va arribar a encarregar a Portugal la construcció de dos navilis per al transport asfalt que, després d'anys paralitzats, estaran només acabats en 2015. Lisboa va aconseguir a més que l'empresa lusitana LENA vengués a Caracas 50.000 habitatges socials prefabricats. Casualitat o no, un dels detinguts en la mateixa operació que la de Sócrates és Carlos Santos Silva, exadministrador de LENA i amic íntim de l'exgovernant socialista.

Amb l'Espanya de Zapatero (2004-2011) i el Brasil de Lula (2002-2010), Sócrates es va aproximar incitat per les afinitats ideològiques, sobretot, amb Zapatero. Apropar Portugal a Espanya va ser un dels eixos del Govern de l'exprimer ministre lusità, fervent impulsor del tren d'alta velocitat (AVE) entre Lisboa i Madrid, que no va passar de ser un projecte per les ones de xoc de la crisi. En qualsevol cas, Sócrates, a qui sempre es veia en les cimeres europees amb Zapatero, es va obstinar a aprofundir les relacions comercials lusoespanyoles.

Però també es va guanyar detractors d'aquesta política "entre germans", sobretot entre els conservadors, que, en període de crisi, van criticar durament la dependència comercial portuguesa amb Espanya, el seu millor client.

Sócrates va veure en el puixant Brasil de Lula da Silva altre interessant soci que s'havia allunyat fa temps, tot i que els dos països comparteixen llengua i història. Diuen que, entre bastidors, va promoure el reingrés de Portugal Telecom (PT) a Brasil a través de la compra d'un 23% d'Oi. PT havia abandonat el gegant sud-americà per vendre, a Telefónica d'Espanya, els actius que tenia a Vivo. En el seu mandat, Sócrates es va reunir nombroses ocasions amb Lula, amb qui va signar diversos acords en matèria d'energia, immigració i educació, entre d'altres. La seva amistat va perdurar i l'expresident de Brasil va ser, l'octubre de 2013, un dels convidats d'honor a la presentació del llibre de Sócrates, resultat de la seva tesi a París.

Al dirigent socialista portuguès sempre li va agradar mostrar un perfil molt actiu internacionalment, no en va el seu país va aconseguir organitzar la Cimera Europea de 2007 (la que va veure nèixer el Tractat de Lisboa), la Cimera Iberoamericana de 2009 i la de l'OTAN el 2010.