Amb les revelacions d'ahir sobre l'accident dels Alps es tanca un misteri i se n'obre un altre: el misteri humà. Ja tenim el qui, però ens falta el perquè. Comença una investigació que pot ser infinita. Si els secrets de la ment solen ser insondables, ho són en grau extrem els de qui no pot ni tan sols ser preguntat.
Sospir d'alleujament i nova preocupació. L'alleujament, respecte a la seguretat dels aparells. No serà necessari desconfiar més de l'habitual quan ens embarquem en un Airbus 320, l'aparell més utilitzat per connectar ciutats europees entre si. No hi va haver despressurització explosiva, ni es va obrir el compartiment del tren de aterratge, ni va ser per la congelació de no sé què. Ha estat el factor humà, i el títol de la novel·la de Graham Greene serà recordat fins a la sacietat. Podem continuar volant amb la tranquil·litat o la intranquil·litat de saber que la principal amenaça per a la nostra seguretat s'asseu rere del parabrisa i porta uniforme blau amb galons daurats. Com gairebé sempre, la part imprevisible de l'ésser humà és el que ens pot donar més por.
Ja tenim un culpable per assenyalar, i aquesta és sempre la primera demanda en cas de catàstrofe. Les coses han de ser culpa d'algú. Atureu els sospitosos habituals, diu el capità Renault a Casablanca. Deme un culpable, exigeix a l'alcalde el cap de policia a les sèries americanes. El culpable és Andreas Lubitz, alemany de 27 anys, simpàtic, agradable, esportista, membre d'un club d'esports aeris, que havia començat pilotant planejadors sense motor i havia arribat als comandaments d'un Airbus. Un bon noi. Al principi sempre són bons nois. Però serà repassat del dret i del revés, es furgarà en tots els detalls de la seva vida i del seu entorn. El misteri Andreas Lubitz està servit.
Només podem imaginar, i el que imaginem dóna per a alguna novel·la. Per exemple, la desesperació creixent del comandant, Patrick Sonderheimer, que havia sortit per anar al lavabo i ara veia com el aparell perdia altura alhora que s'acostava a les muntanyes i el copilot ni obria la porta, ni responia, ni res de res. Un crescendo de tensió que acaba amb els intents desesperats d'esbotzar la porta a cops mentre el sòl s'acosta i alguns passatgers comencen a cridar. Aquesta és una reconstrucció plausible, i en qualsevol cas no hi ha manera de desmentir-la. Però, i els vuit minuts del copilot, des que va girar i girar el botó que ordena el descens fins que la muntanya li va caure a sobre? Aquesta cabina tancada sí que és una caixa negra.
