Com és possible que Grècia, que representa menys de l'1,8% del PIB de la zona euro, tingui pendents tots els líders europeus, els mercats i els inversors durant tant de temps? La resposta més versemblant és que, en el fons, el que preocupa és el futur de l'euro, no el dels grecs.

Una sortida del país hel·lè de l'euro faria miques el principi d'irreversibilitat de la moneda única, un precedent que suposaria una seriosa amenaça per als països més febles i un nou perill de contagi per als més forts, que ja saben, després de l'hecatombe financera de 2008, que no hi ha vacunes que immunitzin. A més, el descrèdit de la moneda única suposaria un cop polític dur per a la Unió Europea que els seus líders volen evitar sigui com sigui. D'aquí la insistència de negociar amb Grècia, com si fos una gran potència.

Molts analistes ja veuen a prop un tercer rescat (fins i tot especulen que els costos per a Espanya fregarien els 3.000 milions d'euros) perquè Grècia tampoc té moltes sortides més enllà del suïcidi que suposaria l'impagament del deute -que la deixaria aïllada des del punt de vista financer- o la sortida de l'euro. Per a Atenes, l'incentiu per al pacte és que els préstecs europeus són, en tot cas, barats. Una altra cosa són les condicions pressupostàries exigides com a contrapartida.

Els socis i l'FMI volen obligar el Govern d'Alexis Tsipras a incomplir moltes de les seves promeses electorals. La proposta que li han presentat en els últims dies ofereix algunes millores a Atenes -bàsicament, superàvits primaris menys exigents-, però suposaria un pas més cap a l'austeritat, una acceleració de les privatitzacions i l'aprovació per la via d'urgència de doloroses retallades de pensions. Són mesures que Tsipras es va comprometre a evitar abans de guanyar les eleccions fa cinc mesos.

El primer ministre grec té ara problemes dins del seu partit, amb l'ala de l'extrema esquerra exigint la ruptura amb l'eurozona; té dificultats amb el seu electorat, que li dóna suport majoritàriament però vol ja un acord que permeti a Grècia seguir dins l'euro; i té embolics amb els socis europeus pel desgast de la negociació. Però, sobretot, el que té són les arques buides, amb l'economia parada i la banca dessagnant-se per la fuga de dipòsits.

En aquest moment, el més probable és un acord en breu que suposi un nou impuls cap endavant: una ampliació de l'actual rescat durant uns mesos per salvar l'impagament i la negociació d'un tercer programa de rescat al llarg de l'estiu. Un pegat per reprendre a la tardor una qüestió més gran: la necessitat de reestructurar el deute grec. Més difícil serà que els països europeus també tractin el tema cabdal d'acompanyar la unió monetària amb una unitat fiscal que impliqui transferències dels països més rics als menys desenvolupats. Un veritable mecanisme de solidaritat.