Més enllà de la commoció comuna pels cruels atemptats de divendres, França i Tunísia comparteixen una característica que explica, en part, per què són objectiu de la demència gihadista. Són les dues nacions que més voluntaris aporten a la guerra que ha llançat a Síria i l'Iraq l'autoproclamat Estat Islàmic d'Abu Bakr el Bagdadi.

Segons els experts, uns 3.000 tunisians -entre ells unes 700 dones- han viatjat en els últims anys cap al Pròxim Orient, via Turquia, per sumar-se al califat i defensar la seva herètica visió de l'Islam. D'aquests, les autoritats creuen que al voltant de mig miler han tornat al país en els darrers mesos, i una quantitat similar ha viatjat a Líbia per unir-se a la branca de l'EI que avança pel nord d'aquest país.

"Tunísia sempre s'ha considerat a Occident com un país obert i modern. Una societat avançada. Però la veritat és que el radicalisme no és una cosa d'ara, té profundes arrels" que sempre han estat convenientment ocultades, explica el periodista local Hedi Yahmed.

Autor del llibre Les tres generacions del gihadisme a Tunísia, de recent publicació, Yahmed argumenta que la primera d'aquestes generacions es va construir en la dècada dels passats vuitanta amb diversos clergues que van emigrar al golf Pèrsic i van entrar en contacte amb el salafisme i el wahhabisme. La majoria es van sumar després a la xarxa terrorista internacional Al-Qaeda i van combatre a l'Afganistan i Sudan abans de tornar al país.

"La segona generació és la que jo anomeno gihadistes de la presó. Comença després de l'atemptat de 2002 en una sinagoga de l'illa de Yerba", en què van morir 21 turistes estrangers, majoritàriament alemanys i francesos. Aquell atac es va produir set mesos després dels atemptats de l'11 de setembre als EUA i la seva autoria va ser reclamada per Al-Qaeda.

Zine al Abedin Ben Ali (el dictador fugit el 2011) "va empresonar-ne molts i va reprimir les activitats dels salafistes. No obstant això, la seva estada a les presons va radicalitzar-los molts més", afegeix Yahmed.

"La tercera generació és la de la revolució. L'amnistia decretada després de la caiguda de Ben Ali va permetre que gairebé tots ells sortissin", assenyala el periodista, director del diari digital en llengua àrab Hakakais (Realitats).

A aquesta conjuntura es va sumar la llibertat religiosa decretada després de l'alçament, que va permetre als salafistes fer-se amb el control de desenes de mesquites, que després de l'atemptat de divendres el Govern tunisià pretén tancar.

Revolucions radicals

Un antic responsable de seguretat tunisià comparteix la idea que el radicalisme s'ha apropiat de les revolucions i crescut en elles, però afegeix un segona aresta per explicar la seva actual ebullició en aquesta nació.

"El problema és la debilitat dels serveis secrets. No tenen capacitat d'infiltració en aquests moviments i la informació d'intel·ligència que es maneja és escassa. No tenen eines per combatre el gihadisme", explica l'agent, que prefereix no ser identificat. En la seva opinió, la culpa s'ha d'atribuir al Govern tripartit que va liderar la formació islamista moderada An Nahda.