No pixelem aquesta foto, si us plau. Que es vegi bé aquest nen. Que el seu rostre, que sembla que es giri cap a nosaltres més acusant-nos que demanant explicacions, ens acompanyi per sempre així: net, clar, gens borrós. Que avergonyeixi qui encara tingui vergonya.

Quants anys té? Tres? Quatre? Tant és, té l´edat d´anar a la platja a jugar, no a morir. Potser ha volgut el destí, sempre cruel amb els miserables i esplèndid amb els poderosos, que sigui aquesta la primera vegada que toca una platja. Qui sap quantes vegades havia somiat que el primer dia que hi anés construiria un gran castell de sorra, i després es banyaria amb la seva mare, i després correria sense saber cap on només pel plaer de ­cór­rer sense por, i després menjaria un tall de síndria amb els peus a dins de l´aigua, i després veuria pondre´s el sol a dins del mar, i després anirien a -comença a refrescar, diria la mare tot abrigant-lo carinyosament- la nova casa que havien aconseguit a Europa, lluny de la ­guerra, i després estaria tan esgotat que el seu pare el duria a collibé fins al llit i li faria un petó que el reconfortaria amb el món. Però no hi ha cap després. Hi ha només un cos allà on hi havia d´haver el castell de sorra.

Matar no és només matar, insisteix Javier Marías als seus llibres, és també robar el futur a la persona que has matat. En el cas d´un nen -perquè aquest nen no ha mort, l´hem matat- és robar-li inclús el castell de sorra i els petons dels pares.

Faltava el nen ofegat davant dels nostres nassos -que es vegi bé, no el pixeleu- per acabar de clavar la similitud d´aquests refugiats amb els de la Gran Depressió que va retratar magistralment John Steinbeck a El raïm de la ira. Al petit Joad no el van ni poder enterrar, el van posar dins d´una capsa de sabates que van deixar anar riu avall com el drakar d´un vell rei víking. El nen de la foto no cap en una capsa de sabates, però és igual. Ja ha arribat a Europa i no li faltaran ni rams de flors ni un taüt blanc dels més cars del mercat. Ni llàgrimes que el plorin. Que es noti que els governs europeus no miren en despeses quan es tracta d´immigrants morts. Una altra cosa són els vius, que molesten i donen mala imatge, però ningú no podrà dir mai que Europa no té cura dels cadàvers infantils que arriben a les seves platges.

Europa, la vella i desmemoriada Europa que no recorda quantes vegades en la seva història els seus fills han hagut de creuar mars per salvar la vida, la simbolitzen els dos pescadors que es veuen al fons, que miren amb certa -poca, tot s´ha de dir- curiositat però continuen amb la canya a punt, a veure si piquen. Qui sap si a la dreta, fora de càmera, un grup de joves continua el seu partit de vòlei platja. Per què no? Que no sigui dit que una tragèdia ens trasbalsa. Als pescadors no els trenca la rutina el simple cos d´un nen de tres anys que ha arribat bressolat per les onades, com a Europa un miler de cadàvers més o menys no li faran perdre el rumb econòmic ara que sembla que rutlla.

Quan una persona es juga la vida per fugir del seu país és que està desesperat. Quan es juga també la del seu fill- tinc observat en les imatges televisives molts refugiats que carreguen nens- significa que cap home, cap exèrcit, cap frontera, ni un Déu que baixés del cel, l´aturaran. Que es vegi bé aquest nen, que algú l´agafi pels cabells, li aixequi el cap, ens l´acosti a la cara i mirem-lo als ulls si no se´ls hi han menjat els peixos. Això hem fet nosaltres.