De la mateixa manera que un sense sostre que pidolava un entrepà mai va haver de triar entre un termini fix o un fons estructurat per diversificar el seu inexistent capital, el valencianisme polític que rondava el 2,5% de vots en els anys 90, que va haver aliar-se amb estranys companys de llit per superar la barrera del 5% i entrar a les Corts, mai va tenir necessitat de plantejar-se seriosament -més enllà de castells en l'aire- com capgirar el tauler polític i social.
No va haver de preguntar quina estratègia seguir per invertir tot el seu capital (inexistent) a un cavall guanyador (del qual no hi havia rastre). Ara, després del boom de Compromís -entre el 15 i el 20% del vot valencià i amb cotes de poder mai imaginades- sí que hi ha equí en bona posició per competir en la cursa ideològica i aprofitar que el tauler està agitat.
Doncs bé: en aquesta cruïlla per al valencianisme, un primer llibre emergeix amb vocació de full de ruta per invertir bé els guanys d'aquesta primera gran collita de les municipals passades. El valencianisme enfront d'Espanya, editat per la Fundació Nexe i escrit pel politòleg Amadeu Mezquida (director de l'exitosa campanya electoral de Compromís a València, número dos del Bloc al cap i casal i assessor del regidor de la ciutat de València Pere Fuset), és clar en la seva tesi: ha arribat l'hora d'explicitar el conflicte identitari i consolidar un nou eix en la política valenciana: l'eix centre-perifèria. Obrir la porta al nacionalisme valencià.
Si per a la família Corleone les seves accions no eren res personal sinó només negocis, aquest llibre no parla d'ideologia, sinó únicament d'estratègia. I aquí rau el seu interès: en les eines discursives i d'enfocament que proposa per fer créixer el discurs valencianista fins a convertir-lo en majoritari.
Podria començar pels titulars cridaners. Prou de paraules que fan por com nacionalisme valencià o nació; cal prioritzar valencianisme -que inclou al seu si el regionalisme, federalisme, independentisme, foralisme, etc.- o poble. Prou de fer pivotar el sentiment valencianista sobre elements ètnics que exclouen les majories com la llengua, la cultura pròpia, la història o símbols en permanent discussió; és més útil que el valencianisme es legitimi per qüestions cíviques com el dret a un millor finançament o el respecte al territori.
I sobretot, ja n'hi ha prou de demonitzar la idea d'Espanya amb la qual s'identifica la gran majoria dels valencians. És una qüestió de lògica: "Espanya ha d'estar molt present en l'estratègia identitària del valencianisme. Espanya no ha de ni pot ser ignorada, no ha de ni pot ser -simplement-negada. Des del moment en què constitueix la identitat bàsica del poble al qual s'apel·la, sorgeix la necessitat d'elaborar un discurs capaç d'analitzar la identitat espanyola, de qüestionar-i d'influir-hi".
L'objectiu de l'acostament, revela Amadeu Mezquida, és "connectar definitivament amb una societat incapaç d'entendre i assimilar una proposta identitària nova sense abans ser conduïda pel necessari trànsit de qüestionar la manera d'entendre la seva identitat, la seva espanyolitat". En resum: aplicar una estratègia de "deconstrucció de la identitat espanyola" dominant entre els valencians.
Canvi de marc
Aquesta estratègia requereix, segons el parer de l'autor, formes que no ataquin frontalment la identitat espanyola. Perquè fer-ho implica "atacar frontalment a la majoria dels valencians". I a ningú se'l conquesta entrant-li amb insults. Mezquida advoca per formes que posin en qüestió la identitat espanyola, que reflexionin sobre ella des d'altres punts de vista més favorables. Que s'assenyali "les seves debilitats i incoherències, explicitant el conflicte (identitari) des de nous marcs que ens allunyin del terreny afectiu i del marc ètnic en què la identitat espanyola i l'espanyolisme troben un espai de confort".
Compraria gasolina un home sense cotxe? Es sumaria un vegetarià a una barbacoa? Aniria un animalista a una cursa de braus? A vegades pot sonar una mica semblant aquesta proposta d'utilitzar l'espanyolisme per apropar a la massa cap a postulats valencianistes. Però és l'únic camí per conquerir la població d'una comunitat autònoma que, d'acord amb l'últim baròmetre del CIS (2012), és la que més espanyola se sent darrere de Madrid i Castella i Lleó.
Per què? Mezquida remet a les teories de George Lakoff, autor de l'assaig No pensis en un elefant. "Perquè sigui acceptada, la veritat ha d'encaixar en els marcs que tenen les persones. Si els fets no encaixen en un marc, els fets reboten i el marc es manté", adverteix Lakoff. Mezquida suma un corol·lari: "Els fets -el fet nacional valencià, el fet lingüístic, el fet econòmic- rebotarien contra el marc cognitiu (dels valencians) -la identitat espanyola- perquè no encaixen amb el marc".
Identitat líquida
L'autor insta a canviar el marc de referència. I aquest procés de reemmarcament s'aconsegueix amb canvi de llenguatge i de conceptes. D'aquí el nou relat que proposa per al valencianisme: allunyat de maximalismes per conquistar a les majories i posar sobre la taula el debat centre-perifèria, és urgent un discurs en clau valencianista concebut perquè "penetri millor en aquesta gran majoria de valencians que es senten molt còmodes instal·lats en el marc cognitiu-identitari espanyol".
Segons la bastida estratègica que aixeca El valencianisme enfront d'Espanya, la clau està a dotar la identitat nacional valenciana d'una concepció líquida. La idea, amb permís de Zygmunt Bauman, pot sonar llunyana. Però és fàcil d'explicar. Si les identitats s'entenen com una cosa rígida -una o l'altra-, l'opció espanyola aixafa la valenciana. Si són líquides -flexibles, permeables, intercanviables, inclusives, compatibles- s'acomoda el discurs del valencianisme a una pràctica ja existent: es pot reivindicar un millor finançament i més autonomia valenciana, fer-ho en castellà i mentre el partit de la selecció espanyola està en el descans. "La concepció de la identitat nacional serveix com a catalitzador del canvi identitari", diu. És una dolça transició "sense costos ni ?exi?gències". Una deconstrucció encoberta de l'espanyolisme.
Només així, insisteix Mezquida, pot el discurs valencianista impregnar "un mosaic identitari, cultural i lingüístic tan complex" com és un territori amb el 35,3% de persones nascudes fora de la Comunitat Valenciana i una frontera de ruptura sentimental entre València i Alacant que encara orbita al voltant de la línia Biar-Busot.
A rebuf de Podem i C's
Una altra idea potent que defensa el llibre al llarg de les seves 210 pàgines és la conveniència d'unir el discurs del valencianisme amb el de la regeneració democràtica. Traducció: pujar a l'onada social que ha encimbellat Podem o Ciutadans perquè impulsi el valencianisme. Un exemple clau: si el discurs de la regeneració advoca per més capacitat de decidir per aconseguir més i millor democràcia i el del valencianisme aposta per més capacitat de decidir per aconseguir més i millor autonomia/autogovern, cal homologar els conceptes més i millor democràcia i més i millor autonomia. En darrer terme es tracta de defensar la capacitat de decidir, de preocupar-se per on resideix el poder. Així sona el nou relat valencianista: amb més astúcia pragmàtica i menys enroc maximalista.
