Els Estats Units van ser pioners a afrontar el debat entre seguretat i llibertat que vostès van tenir després de les Torres Bessones i arriba ara a Europa. La UE i Espanya en particular van pel camí correcte?

Més o menys sí, però el problema és més greu a la Unió Europea que als Estats Units. Existeixen més problemes d'integració i em sembla que els europeus tenen menys confiança en ells mateixos, en el fet que ofereixen alguna cosa valuosa per als immigrants, més que diners i una vida més còmoda. Als Estats Units, l'immigrant o refugiat accepta el que implica "ser un americà", creu o accepta aquesta narrativa americana; a Europa no estic tan segur que sigui així.

Els republicans al Senat demanen tancar les fronteres americanes als refugiats de Síria. Quina és la solució?

Un Estat, i més un Estat democràtic, té tot el dret a decidir a qui accepta i qui no. Alguns republicans es queixen que sabem poc o gens dels que deixarem entrar a casa nostra. I miri, no són només els republicans. El nou Govern d'esquerres de Trudeau, al Canadà, diu que només acceptarà refugiats que arribin en família, nens i dones i no homes solters. És una cosa més que pura xenofòbia. Els governs han d'equilibrar la solidaritat i la misericòrdia amb la seguretat nacional i, per descomptat, amb una paraula no gaire de moda, la sobirania.

Terrorisme gihadista o fanatisme islamista?

Les dues coses. L'islamisme és el concepte de la superioritat musulmana que ha d'imposar-se a "l'altre". El gihadisme és el concepte d'imposar l'islamisme per la força. Els dos són part del mateix espectre polític-ideològic totalitari. I, és clar, l'islamisme no és l'Islam.

Vostè alerta sobre el perill que suposa l'Estat Islàmic virtual. Com podem combatre'l?

Hi ha d'haver una alternativa atractiva musulmana o no musulmana, des del laïcisme o el liberalisme, en aquest mateix espai virtual on es mouen aquests joves vulnerables. Un dels avantatges que exhibeixen els extremistes és la de poder aixafar les veus del seny i la coexistència. Caldrà abaixar el volum dels gihadistes i augmentar el nostre, sabent que el que ofereixen els dolents té certa atracció i segueix sent un discurs excitant i radical, precisament dissenyat per atraure una joventut buida i avorrida.

Prohibir el burca, frenar la construcció de mesquites... Són mesures adequades?

No veig res dolent en aquests passos, però són superficials per aturar el problema. Els països occidentals tenen tot el dret a exigir que es compleixi aquest principi democràtic que promou la tolerància i la integració. Per exemple, caldrà preguntar-se on, com i amb qui es preparen els líders religiosos musulmans a Europa.

Hi ha un Islam moderat?

Sempre ha existit i encara existeix. Però el pes polític i econòmic en les últimes dècades ha estat amb l'islamisme (especialment amb el salafisme), que rep molt suport de l'Aràbia Saudita i els països rics del Golf. A aquest islamisme se l'ha mimat allà i lamentablement també a Occident. Les veus de l'Islam progressista, del sufisme, del liberalisme islàmic, són orfes polítics i econòmics, al Próxim Orient i a Occident.

El president Obama i el Papa adopten una postura de prudència. França declara la guerra i demana suport a altres potències, entre elles a Espanya...

No hi ha contradicció entre la prudència i la guerra. La guerra ha estat imposada a França i a Occident. Hem de lluitar contra aquest mal en el camp de batalla físic actual, al Próxim Orient, però també en el camp de batalla ideològic i en els mitjans de comunicació. Cal fer-ho sense histèria, amb confiança i certesa.

Com percep l'ambient a Espanya, aquest Al-Andalus que reclamen, després dels atemptats de París?

Al-Andalus va ser alliberada pels seus pobles autòctons. Encara que he estat molt al país els últims cinc anys, realment no segueixo l'ambient polític actual a Espanya. No vull ofendre ningú, però l'Espanya que m'atrau sempre ha estat la tradicional i catòlica, la de la creu de Sant Andreu. Sóc catòlic i d'Amèrica Llatina i crec molt en la solidaritat dels pobles hispans i en tot el bo que Espanya ha donat al món.

Després de les Torres Bessones, Amèrica es va unir. És possible vèncer l'Estat Islàmic (EI) des de societats dividides en debats polítics?

Es pot lluitar i cal fer-ho, encara que hi ha divisions a la societat. És un desafiament, és clar, però és també un assumpte que excedeix les pugnes internes a Espanya.

Quin paper té la dona en aquest autoproclamat califat?

Desenvolupa un paper tradicional, a l'estil del salafisme. El mateix que a l'Aràbia Saudita o a l'Afganistan dels talibans.

Al Bagdhadi, el líder del califat, conegut com "el creient", diu que vendrà als mercats totes les dones i nens occidentals. Hem de prendre'ns molt seriosament aquestes amenaces?

Sí. Ells realment tenen aquesta aspiració. L'ambició que perse?gueixen és mundial i totalitària. Ara bé, tot i que és una amenaça real, no té prou força com per dominar-nos si som forts i seriosos. L'Estat Islàmic és més una amenaça per als mateixos musulmans, la majoria de les víctimes són musulmans.

La nostra civilització està en perill?

No. El Próxim Orient segueix a la vora de l'abisme. Això afecta especialment Europa, que està tan a prop. A Europa és molt més catastròfica la baixa taxa de natalitat al continent.

L'Estat Islàmic actua només per motius religiosos o hi ha alguna cosa més?

No. Diferencien entre el religiós i el polític. El més important paper de l'Estat és imposar l'Islam, el salafista i gihadista, per descomptat, prenent la pauta del període de l'Islam formatiu.

Obama reprèn les relacions amb Cuba. Avança l'obertura política de l'illa?

No m'agrada l'obertura d'Obama a la dictadura castrista. Entenc que vulgui millorar les coses a través del diàleg i l'acostament, però hem cedit en gairebé tot i no hem rebut res a canvi. El poble cubà segueix en la misèria, explotat pel règim i els capitalistes estrangers que pacten amb l'Estat. La repressió no ha canviat en res. És part d'una llarga trajectòria, d'una política exterior d'Obama fracassada, que va de la lluita contra l'Estat Islàmic a Cuba.

No es perceben canvis?

Només per als que controlen l'economia. La cúpula política militar de sempre té ara més oportunitat per guanyar divises.

Procedeix d'una notòria família cubana, el seu avi es va casar amb la famosa artista Rita Montaner. Li agradaria tornar?

El meu avi, l'advocat Alberto Fernández, va estar casat amb Rita Montaner als anys vint, van tenir dos fills, es van divorciar i ell es va casar amb la meva àvia, Carmen Rives Rico. És clar que m'encantaria tornar, però no m'interessa amb el règim castrista al poder.