L'acord històric que dissabte van segellar 195 països en una qüestió tan transcendental com canviar el paradigma del desenvolupament al món és resultat d'un esforç diplomàtic sense precedents, així com de l'astúcia i capacitat tàctica de diversos personatges clau.
El primer que va decidir assumir l'aventurada gesta d'intentar posar d'acord prop de dues-centes nacions amb interessos contraposats després del devastador fracàs de la cimera del clima de Copenhaguen (2009) va ser el president francès, François Hollande, que va triar amb gran encert dues persones per liderar aquesta acció.
Davant del costum de designar com a president de la COP el ministre del ram, Hollande opta pel seu titular d'Afers exteriors, Laurent Fabius, conegut per la seva sang freda, per liderar la cimera de París, amb el suport de Laurence Tubiana, una diplomàtica implicada en les negociacions del clima des de Kyoto (1997). Tubiana, tot i el seu aspecte menut i fràgil, és una dona forta amb un profund coneixement dels complexos actors involucrats en la diplomàcia climàtica i de les seves sensibilitats, molt valorada i respectada pels mateixos per la seva capacitat d'escolta.
Malgrat l'esforç i la convicció de França, l'acord no hauria estat possible sense l'impuls rebut per líders globals com els d'Estats Units, la Xina, l'Índia o Alemanya, que van veure que lluitar contra l'escalfament no és una qüestió sectorial i mediambiental, sinó transversal, que afecta totes les polítiques. Cada un tenia les seves raons: Barack Obama va arribar a la Casa Blanca comprometent-se a combatre "l'amenaça més gran que recau sobre les generacions futures" i no volia deixar-la sense un pacte; i el primer ministre indi, Narendra Modi, és molt conscient que necessita el suport financer per il·luminar amb renovables el 20% de la seva població sense accés a l'electricitat.
Cal no oblida la secretària de la convenció del canvi climàtic de l'ONU, Christiana Figueres, que va assumir el lloc sis mesos després que el fracàs de Copenhaguen posés seriosament en dubte la capacitat de les Nacions Unides com a marc d'enteniment dels països en aquesta qüestió.
Per traslladar amb força el missatge que era "el moment" de l'acord, la costa-riquenya es va envoltar, a l'ombra, d'un equip de 10 influents personalitats de tot el món, entre ells, l'expresident de Mèxic Felipe Calderón, o l'exsecretària d'Estat espanyola de canvi climàtic, Teresa Ribera, que forma part ara de la delegació francesa i és clau en les negociacions amb Llatinoamèrica.
Quan va arribar l'hora de la veritat i arrencava la reunió de París, França demostrava haver après de manera excel·lent dels errors de Copenhaguen, i va dirigir les negociacions amb una transparència sense precedents. La primera setmana va deixar fer als negociadors, i en el punt àlgid Fabius es va inventar un òrgan anomenat Comitè de París compost per 14 ministres per facilitar i liderar les negociacions.
Els ministres no estaven nomenats a l'atzar, sinó escollits amb astúcia entre els països que més resistència oferien en alguns punts, com Aràbia Saudita, Veneçuela, Bolívia o Brasil. Amb aquesta jugada mestra va neutralitzar els principals agents de discòrdia i va recaure sobre les seves espatlles la responsabilitat de resoldre els ?desa?cords.
Dijous passat, quan s'apropava l'hora de l'acord i els països escenificaven les seves postures més dures, Fabius va decidir intel·ligentment donar el divendres com a dia de reflexió, rebre'ls a tots Al seu despatx i posposar el dissabte l'acord. A les 11.30 del dissabte, un flamant Fabius va entrar en el ple a presentar l'acord enmig de l'ovació dels presents, la qual cosa demostrava que els països havien vist el text final de consens que França havia acabat de redactar a les 06.30 i que l'acceptaven. França va donar sis hores perquè el document fos traduït als idiomes oficials de l'ONU i revisat pels juristes i va convocar un ple per a la seva aprovació a les 17.30. Fabius va seure puntual a presidir-lo però Tubiana va aixecar-se i el ple, de gom a gom, es va mantenir aturat i en suspens durant dues hores. Estats Units havia advertit que la versió anglesa del text contenia un error de traducció respecte a l'acordat, i que on deia que les nacions desenvolupades "han de" seguir encapçalant els esforços de reducció d'emissions hauria d'haver figurat un condicional: "haurien de".
Nicaragua -un dels només nou països que no han presentat objectius de contribució nacional en la lluita contra el canvi climàtic- va indicar que es negava a acceptar el canvi i que pensava bloquejar l'acord. Aquesta obstrucció hauria frustrat el pacte, que obligatòriament havia d'aprovar-se per consens, si no fos perquè la resta de països de l'Aliança Bolivariana per als Pobles de La Nostra Amèrica (ALBA) la van deixar sola. En veure's acorralada, Nicaragua va decidir abandonar el bloqueig i, dues hores després, Fabius va prendre possessió per donar un ràpid cop de martell i fondre's en una forta abraçada a tres amb Tubiana i Figueres, mentre elspresents es mostraven emocionats.
