E

l primer debat cara a cara d'unes eleccions generals el va moderar fa 22 anys el mateix Manuel Campo Vidal, que dilluns va conduir el que enfrontava Mariano Rajoy i Pedro Sánchez. ?L'any 1993 els contendents eren Felipe González, el titular, i José Maria Aznar, l'aspirant. Llavors el cara a cara era una novetat vinguda de la mà de la televisió privada, perquè la pública, obligada (com ara) per la llei, la Junta Electoral i els partits petits, muntava debats multitudinaris de digestió espessa.

El cara a cara era el model de prestigi, amb antecedents històrics com el famós Kennedy-Nixon de 1960. I reflectia el bipartidisme real de la política espanyola, en què PSOE i PP?van sumar aquell any el 73 % dels vots i 300 dels 350 diputats del Congrés. Avui, però, el cara a cara, el debat a dos, és tan vell i fora de lloc com ho eren els debats entre sis o set candidats fa 22 anys. Les eleccions municipals i autonòmiques del maig i totes les enquestes diuen que aquest és un torneig quadrangular, i el debat correcte hauria estat entre els quatre caps de llista. Però Rajoy no va voler debatre amb?Sánchez, Rivera i Iglesias alhora per evitar un tots contra ell. Si al de la setmana passada faltava Rajoy, dilluns hi faltaven Rivera i Iglesias. Era un combat entre els dos paquiderms del vell bipartidisme, còmplice de la gestió antipopular de la crisi i corcat per la corrupció. La dialèctica entre el vell i el nou que impregna aquesta campanya dilluns era absent, encara que un dels contrincants s'entesti a projectar frescor. Una cara nova al capdavant d'un aparell prehistòric. Però són tantes les coses que han estat absents de la campanya, des d'una visió seriosa de la qüestió catalana fins al volum creixent del deute, que ja no ve d'una absència de més o de menys.

Rajoy i Sánchez tenen l'interès coincident a reconèixer-se l'un a l'altre com a protagonistes únics de la funció. A Rajoy li convé que el desgastat PSOE figuri com a única alternativa a una gestió que defensa exhibint xifres de sortida de la crisi i obviant el paper de la mànega de Draghi en el fenomen, i a Sánchez l'interessa aparèixer com l'única alternativa a què poden acollir-se els que se senten convocats pel seu eslògan (o hashtag, que en diuen ara) «fem fora Rajoy». A partir d'aquí, la celebració mateixa del cara a cara ja podria semblar una victòria per a tots dos, concedida per TVE, Antena3, La Sexta, diverses televisions autonòmiques i l'Acadèmia de Televisió que presideix Campo Vidal. Però la realitat, al món exterior, és la d'un torneig quadrangular, i si el duel d'anit deixava gaire lesionat un dels contendents, o tots dos, els exclosos no dubtarien a aprofitar-ho. Que «els altres» no fossin al plató no vol dir que els espectadors no fossin ben conscients de la seva existència.

I així va començar el debat en un plató gris i trist, entorn d'una taula que impedia la gesticulació de cos sencer i amb uns plans molt centrats en els rostres. Rajoy i Sánchez portaven camisa blanca. Era l'únic en què s'assemblaven. Sánchez, corbata vermella, jaqueta d'un blau més lluminós, i potser frívol, que la de Rajoy, fosca, seriosa i circums?pecta, avorrida com la seva corbata blava amb pics blancs. La limitació de moviments corporals deixava el pes de l'expressivitat als gestos de la cara, al to de veu i a la manera de parlar, i en tot això les diferències eren notables. Petri el rostre de Sánchez, tou i inestable el de Rajoy, amb els músculs, els ulls i les celles ballant en desconcert. El socialista portava apresa la lliçó de renyar, de passar comptes i d'exigir explicacions, i encapsulava la seva agressivitat en un discurs de to únic, sense inflexions, un torrent de paraules d'intensitat constant que deixava anar conceptes a més velocitat de la que es pot seguir sense perdre el fil. El cap de govern portava al cap i als papers prou xifres i prou dades per tornar totes les pilotes, i a més a més les deixava anar a una velocitat més assequible per a l'espectador. Però el resultat final era tan gris com la paret del fons del decorat. Tan incomprensible com la guerra de folis amb gràfiques que s'ensenyaven l'un a l'altre com si l'espectador fos capaç de copsar-ne la transcendència. Un espectador que vol il·lusió i esperança i no allaus de xifres, xifres, xifres.