Fa uns dies, el responsable de la diplomàcia francesa, Laurent Fabius, va enunciar la possibilitat de col·laborar amb les tropes governamentals del dictador Al-Assad en la lluita contra l'Estat Islàmic (EI), a condició que s'iniciï un procés de transició política al país. Tot just 48 hores més tard, els seus serveis van iniciar una marxa enrere que va quedar rubricada per sengles declaracions de Fabius i de la seva homòloga alemanya: no hi haurà col·laboració amb Al-Assad, genocida irredimible fins fa setmanes i avui gairebé aliat, mentre segueixi comandant aquestes tropes. Es va equivocar Fabius? Va llançar un globus sonda? Qui li va punxar? Les certeses només les tenen els que carreguen amb l'obligació de callar, però el moviment d'avanç i retrocés de Fabius fa llum sobre el moment de la partida siriana.
En primer lloc, França. En tres paraules, pinta molt poc. La declaració de guerra d'Hollande a l'EI ha estat la bena que reclamava la ferida del 13-N. França sagna i el seu president adopta el to marcial que exigeix el cauteri. Els seus rivals polítics -Sarkozy i, sobretot, Le Pen- no poden superar la resposta. Els socis europeus manifesten plena solidaritat, encara que es mostren cauts a materialitzar-la. Obama s'alegra que l'aliat francès faci un pas endavant en la via dels atacs. Putin aplaudeix la decisió i aprofita per vendre la figura del seu aliat Al-Assad, a qui porta defensant de manera numantina des de 2011 contra els intents occidentals de deposar-lo. I, pel que sembla, França, obsessionada per aglutinar els esforços dels EUA i Rússia a Síria, compra el paper que li ven Rússia, encara que després hagi de desdir-se'n, potser per pressions dels EUA. Queda afegir un apunt. Tot i que les potències esborrin de Síria i l'Iraq l'EI -un monstre alimentat per molts pits- no hauran esborrat la fractura social que el 13-N va portar francesos i belgues a matar francesos en nom d'una idea.
Després, Síria. El punt d'inflexió en la seva guerra civil no ve marcat pels atemptats de París sinó per la intervenció militar russa, iniciada a finals de setembre. Rebobinem. El conflicte va esclatar a la primavera de 2011. El règim heretat del seu pare, Hàfiz, per Bashar al-Assad era sòlid i l'oposició, molt castigada per dècades de fèrria dictadura, era feble. De manera que la negativa russa i xinesa a donar cobertura de l'ONU a una intervenció exterior va convertir el que havia de ser una revolta triomfant en una guerra civil enquistada.
D'una banda, en un Pròxim Orient marcat pels odis sectaris islàmics, Al-Assad comptava amb la basa de pertànyer a la minoria alauita, propera als xiïtes. Així que, després de mesos en què el dictador semblava contra les cordes, la intervenció dels xiïtes libanesos d'Hezbol·là, i de forces iranianes i iraquianes del mateix signe, va estabilitzar les seves posicions. En el camp rebel, els moderats impulsats per Occident van anar perdent gas, emparedats entre els governamentals i grups gihadistes que, com abans a l'Afganistan i l'Iraq, van veure en Síria camp abonat per a la seva lluita. Va ser sobre el terreny sirià on es van enfrontar Al-Qaeda, a través del Front Al Nusra, i l'actual EI, fins llavors acantonat a l'Iraq.
En aquestes circumstàncies, els EUA d'Obama van anunciar a finals d'agost de 2013 un càstig aeri al règim d'Al-Assad, acusat d'haver creuat la línia vermella establerta per Washington: l'ús d'armes químiques contra la seva població. Però Obama, empès a contracor a anunciar aquesta decisió, va fer marxa enrere en l'últim moment i, acceptant una proposta russa, va canviar els atacs per un procés de desarmament químic sirià. De nou, un altre apunt al vol: aquesta victòria diplomàtica russa està sens dubte relacionada amb l'enduriment dels sectors prorussos ucraïnesos, en el poder, i la seva ruptura de la convergència amb la UE, que va propiciar la revolta del Maidan, l'arribada d'un poder prooccidental a Kíev, la presa de Crimea per Rússia i la revolta secessionista prorussa a la conca ucraïnesa del Donbass.
Entre setembre de 2013 i maig de 2014, Síria va emplenar el seu pla de desarmament i Ucraïna va entrar en ebullició, deteriorant les relacions entre els EUA i Rússia a gran velocitat. És llavors que el món s'assabenta que un grup anomenat Estat Islàmic de Síria i Llevant (ISIS o ISIL, en anglès; Daesh, en àrab), al qual se suposa finançat per l'Aràbia Saudita i altres petromonarquies, ha pres la important ciutat iraquiana de Mossul i ha posat en fugida l'exèrcit governamental. L'EI avança sobre Bagdad i els EUA responen amb una coalició de 60 països, en el nom dels quals s'inicien campanyes de bombardejos a Síria i l'Iraq. Al juny de 2014, l'EI proclama un califat en els seus feus de l'Iraq i Síria, i passa a anomenar-se Estat Islàmic. Convertit en l'emblema mundial del gihadisme, i gràcies al seu control de les xarxes socials, l'EI va passar a ser atractor de combatents de tot el món, alhora que es consagra com a bèstia negra de l'opinió pública mundial pels seus vídeos brutals de degollaments d'ostatges, destruccions de patrimoni o càstigs exemplars a insubmisos.
Una conseqüència de l'eclosió de l'EI va ser l'ancoratge al Pròxim Orient d'uns Estats Units als quals Obama feia anys que volia treure d'aquest vesper en contra de l'opinió de rellevants poders fàctics nord-americans, entre ells el nucli dur del Pentàgon, al qual mai ha controlat. Una altra conseqüència va ser l'auge de les guerrilles kurdes, úniques capaces de frenar la progressió terrestre de l'EI a l'Iraq i a Síria. Aquest auge espanta el Govern turc, en guerra eterna amb els seus propis secessionistes kurds, i reforça l'actitud benevolent d'Ankara cap a un EI que, a més de posar en escac l'enemic Al-Assad, canalitza cap a Turquia els tràfics petroliers clandestins que constitueixen una de les seves principals fonts de finançament.
A l'alçada del juliol passat, Síria era, doncs, un complex trencaclosques amb tres forces dominants: els governamentals -amb el suport per Hezbollah, l'Iran i l'Iraq-, l'EI, vist amb poc dissimulada satisfacció tant per Turquia com pels sàtrapes del Golf, i els kurds, precisos sobre el terreny, però desestabilitzadors per les seves pretensions secessionistes a Síria, Turquia, Iraq i Iran. Completen el panorama altres grups gihadistes, com el front Al Nusra, i, per descomptat, els rebels moderats, avalats per Occident i la cúpula política es refugia a Istanbul. A l'exterior, Rússia seguia donant suport a Al-Assad, mentre els Estats Units bombardejaven diàriament posicions de l'EI a Síria i l'Iraq.
Acord nuclear amb l'Iran
Va ser precisament al juliol, el dia 14, quan es va assolir la signatura de l'acord nuclear amb l'Iran, vella aspiració d'Obama i dels aiatol·làs iranians. I solt aquest nus, o lligats aquests caps, el Próxim Orient va conèixer dies de frenètics moviments, impulsats uns pel temor al reforçament del gran enemic xiïta, moguts altres per la voluntat d'aprofitar vents que semblaven favorables. Des d'Israel al Iemen, i fins i tot a l'Afganistan, es van percebre senyals del sisme.
Va ser Síria, és clar, la que va acabar concentrant les ones més fortes. En benefici d'Al-Assad. A finals de setembre, Rússia va anunciar la seva intervenció aèria al capdavant d'una escanyolida coalició, rèplica de la nord-americana, en la qual només hi ha l'Iran i Damasc. En teoria, la seva acció es dirigeix contra l'EI, però en la pràctica colpeja allà on en cada moment més ho necessiten els governamentals. Encara que Moscou va trigar a confirmar-ho, es va detectar immediatament el desplegament en terra d'"assessors" i d'un nodrit arsenal, la qual cosa desemboca fins avui en una consolidació creixent del dictador.
El bàndol d'Al-Assad és, doncs, ara el més sòlid del tauler sirià, fet pel qual qualsevol procés de pacificació ha de tenir-lo com a centre. En això estan d'acord tant els EUA com Rússia, encara que Washington mantingui l'excepció que la dictadura només pot ser actor de la transició si aparta Al-Assad. És, per tant, un eufemisme dir, com ha dit Fabius, que Damasc podria col·laborar en la lluita a terra contra l'EI. I és que Al-Assad es perfila com un amic inevitable, però encara no ha deixat de ser l'enemic genocida.
