m

entre el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, inicia els seus moviments tàctics per aconseguir la seva investidura com a nou president del Govern amb el suport de Ciutadans i Podem, una cosa gairebé impossible pels reiterats vetos creuats entre les dues formacions emergents, al Partit Popular comença a estendre's una sensació de fracàs col·lectiu dels seus quadres dirigents en no poder formar govern de cap manera. I no són poques les veus, dins del PP, que culpen de la situació la falta d'iniciativa de Mariano Rajoy després de la pèrdua de 63 escons i la diabòlica situació sorgida arran de les eleccions del 20-D.

Ni els dóna per governar amb el que consideren el seu aliat natural, Ciutadans, ni el PSOE més escanyolit de la història està per fer-se l'hara-kiri en una gran coalició a l'alemanya. De l'abans potent esquadró de barons regionals només llueix la baronessa Cristina Cifuentes, que mana a la Comunitat de Madrid amb un pacte amb la formació d'Albert Rivera, i el gallec Alberto Núñez Feijóo, que a la tardor es juga la butaca.

Cada dia més afeblit

En tot cas, sigui quin sigui el resultat final de les negociacions de Sánchez, la situació de l'encara president en funcions es debilita cada dia que passa. Tot ho fia a un fracàs dels socialistes en el seu intent per formar un Executiu mínimament estable i anar a una segona volta electoral. En aquest escenari, Rajoy confia a tornar a ser el candidat a la Moncloa. Sense estar convocat tan sols el congrés nacional del partit, Rajoy manté l'aparell i la seva mà tornaria a signar bona part dels que encapçalarien les llistes provincials.

És per això, potser, que en la primera reunió del Grup Popular del Congrés, el passat dijous, el president en funcions va intentar insuflar adrenalina i esperança en les tremoloses venes dels seus diputats, amb l'advertiment que, encara que "és molt probable" que el partit afronti "situacions difícils" en els pròxims dies, va assegurar que les "esquivaria bé". Per això, el líder del PP ha demanat "confiança" als seus en referència que, al final, Sánchez no aconseguirà el seu objectiu i el PP sortirà reforçat de les noves eleccions, per a la qual cosa va citar les dades del CIS, que manté els populars com la primera força amb més del 28% en intenció de vot. Però, per si de cas Sánchez fos capaç de tirar endavant el seu pla B, amb un Govern amb Podem i IU, amb el suport del PNB i l'abstenció o absència dels independentistes, Rajoy va agitar l'esquer de la por a un executiu amb "radicals". La qual cosa portaria, al seu entendre, a un alentiment econòmic i a una frenada en la creació d'ocupació.

Però aquesta era l'anàlisi fins que, a poques setmanes de les Falles, va explotar una mascletà de casos de corrupció a la Comunitat Valenciana que no es preveien al CIS. Així doncs, ara són més entre els populars els que consideren Rajoy un llast per a les seves aspiracions i les del partit. I molts ja treballen en una alternativa més presentable que el polític gallec.

I qui seria aquest candidat o aquesta candidata? L'aposta al carrer podria ser Soraya Sáenz de Santamaría. Però la vicepresidenta té dos problemes. És tan responsable com Mariano Rajoy de totes les polítiques que han portat el PP a caure als 123 escons. I un segon, encara més difícil de superar: el seu suport al partit és nul fora de la fontaneria de Moncloa.

Mirada al nord-oest

Per això, les mirades giren al nord-oest. Alberto Núñez Feijóo es deixa estimar. Des de fa mesos se l'ha vist com el delfí natural de Rajoy. No obstant això, el president gallec es troba davant d'unes eleccions amb perspectiva molt difícil: es descarta que pugui revalidar una majoria absoluta, cosa que li impediria seguir governant. Feijóo va declarar poc després de les eleccions que es dóna de termini "fins a l'abril" per decidir si es queda a Santiago de Compostel·la -seu de la Xunta- o, si es repeteixen les generals, opta a la butaca de Mariano Rajoy.

Amb tot, la majoria de les mirades estan posades en la presidenta madrilenya, Cristina Cifuentes, com la millor candidata del PP. La seva joventut (41 anys), els seus postulats socials, més avançats que la mitjana del seu partit, i el fet de no haver estat envoltada de casos de corrupció com la presidenta del seu partit a Madrid, Esperanza Aguirre, li fan guanyar enters en les travesses.